dissabte, de desembre 21, 2013

Sacado del diario de Albertito

Querido diario: Hoy estoy más feliz que nunca, el proyecto que tanto tiempo fui planificando en los despachos del ayuntamiento de Madrid va tomando forma. No quiero llamar al mal fario, pero si los planes siguen cumpliéndose pronto mi sueño estará hecho realidad: volver a la época en que mi glorioso padre vivió, y en la que tan bien lo pasé. ¡Y eso que aquel científico a quién pregunté me dijo que no se podía volver en el tiempo! espero que esté disfrutando investigando en Alemania.

Es cierto que Jorgito me está echando una mano; la restauración de la ley de vagos y maleantes es simplemente genial, yo no lo hubiera podido hacer mejor, y lo de comprar el camión-regadera... es todo un detalle. ¡Ya me estoy imaginando a los antidisturbios, dispersando a anarquistas, rojos y demás chusma a cañonazos de agua, como en los viejos tiempos! Sólo faltaría que el uniforme fuera gris (nota mental: sugerir a Jorgito un nuevo uniforme para la policía). Y Nachito también lo ha hecho genial, ha captado el espíritu de nuestra vieja escuela y la ha adaptado a nuestros días, y ha eliminado todas las perversiones que os socialistas habían metido. Ahora volverá a ser una escuela como corresponde: católica, apostólica, romana, y disgregada por sexos.

Pero bueno, que me voy por las ramas. Ya escribí en tus páginas lo orgulloso que me sentía de mi reforma de la justicia, para que por fin pudiera estar al servicio de aquellos que más la necesitan: los que tienen dinero a defender (Perder el tiempo por un "que mi jefe me ha despedido" es improductivo, ¡Acabáramos!); y bueno, mi reforma penal... simplemente sublime, ¡los indeseables volverán a pudrirse en la cárcel como en el 40! Pero querido diario, ayer di el paso definitivo: retrocedí el reloj de las mujeres hasta 1985, ¡o incluso antes! En el fondo es por ellas, ya se sabe que son criaturas inestables y necesitan estar sobre la protección de un hombre o los poderes públicos; si no fuera por nosotros ¡cuántas mujeres, completamente enloquecidas por el cóctel de hormonas que les segrega el cuerpo, serían capaz de matar a su hijo inocente! Y esos inconscientes de socialistas les habían dejado hacer, apadrinando una auténtica carnicería. ¡las almas de esos no-natos les perseguirán en el infierno! Ahora las madres inconscientes que pretendan abortar podrán ser castigadas gracias a mi código penal, y ¡quién sabe! lo mismo si se consideran peligrosas se les puede aplicar la "prisión revisable", (nota mental: revisar si e puede aplicar como infanticidio masivo). ¡Y como mi reforma de la justicia ha puesto las tasas judiciales por las nubes ya no podrán perder el tiempo en libertad mientras se recurre una y otra vez su caso, se les tratará como asesinas que son!

En fin, puedes ver como mi plan es perfecto y no admite fisuras por ninguna parte. Ahora sólo es cuestión de tiempo que podamos limitar los derechos de los invertidos y desviadas, tal y como estaba en los 50, 60 o 70; pero algo ya hemos hecho. De momento las desviadas ya no pueden adoptar, lástima que puedan casarse aún, pero bueno, no todo puede ser tan perfecto. Hasta otro dia:

"sinceramente de la pluma de Albertito"

dimecres, de desembre 04, 2013

A VOLTES EN RTVV

                Feia temps, des que va començar l’amenaça finalment complida del tancament de Canal 9 i Radio Televisió Valenciana, que volia fer un post com aquest. A un dels vídeos que més ha circulat pel Youtube (hi ha molts i no recorde quin) una “güeleta” deia “jo no veia Canal 9, no m’agradava, estava molt manipulada, però era la meva”; i jo sóc del mateix parer. Jo la veia pràcticament molt poc, excepte per coses que en altres canals no es podien veure, com el bàsket o fins i tot la F1 (a les pauses, perquè no feien publicitat), i darrerament quan ho recordava alguns programes de “Punt 2” com el “planeta bicicleta”, el “guamipi”, o el tan recordat “treu la llengua”. Però fa temos no era així.

                Jo vaig veure el naixement de RTVV, tindria aleshores aproximadament uns 11 anys. Un parell d’anys enrere recorde que hi havia moviment per poder crear un canal autonòmic propi, feia ja temps que Catalunya tenia TV3 i me sembla que la EITB també existia, i per alguns ambients circulava la idea de “si ells en tenen, nosaltres també”. Evidentment en una edat tan jove no freqüentava aquestos ambients, però de oïdes en la meva família m’anava assabentant. Al meu col·legi, en falles, dissenyàvem i muntàvem com activitat extraescolar una falla, i el meu germà i jo presentarem una al voltant d’aquest tema, i recorde que vaig pensar “quina insensatesa, que encara estiguen pensant si la fan o no, ja deuria estar feta”. Els infants pensem que tot és fàcil de fer... Imagineu la alegria amb que varem rebre les primeres proves del canal autonòmic, el que havíem posat a la falla es complia! Veiérem el programa d’obertura de les emissions en família, a casa. Des d’aleshores les emissions ens acompanyaven si més no, cada dia un ratet. M’ho passava genial amb els “gags” del primer Babalà, amb els grans Fani Grande i Diego Braguinski “encara recorde alguns d’ells, com la veu de “camioner de Foios” de Fani, o la poma “màgica, volàtil i portàtil”, o amb les divertides proves que els feien als xiquets que assistien al programa en dirècte. Gràcies al Babalà vaig descobrir la “Bola de drac”, “Musculman” o les “Tortugues mutants”. (Nota curiosa: be per la edat dels manifestants, be per altres raons, a tothom qui preguntaves a les mobilitzacions et nomenava aquestes tres sèries). També veiem molt un dels que ara s’anomenen programes “late night”, (que no era tan “late” perquè als dotze-tretze anys t’enviaven al llit rapidet a casa). Era un programa dirigit i presentat per “La Trinca” molt semblant al que als Estats Units anomenen “Saturday Night Live”, on barrejaven entrevistes, cançons i esquetxes. Recorde veure patir a un sempre tan seriós Manuel Fraga, mentre li cantaven el famós pasdoble “Manolo Fraga Iribarne”. Clar, que en aquella època era cap de la oposició i en aquestes circumstàncies apareixes allà on et diguen.

                Poc a poc, mentre creixia, vaig notar que la cosa anava decaient, i per als que puguen pensar que dic això influït pel que es diu de “manipulació informativa” i aquestes coses, els diré que a certes edats no tens la consciència política massa desenvolupada i no veus noticiaris. Jo ho notava perquè de tant en tant buscava el “Babalà” i cada cop m’agradava menys (El programa no era en directe, quasi tot era “gag”- dibuixos, dibuixos – “gag”... Quan Maria Abradelo va passar a presentar el programa vaig deixar de vore’l. Del “late night” feia temps que no hi havia rastre; però començava a veure el futbol a “Canal 9” i, de tant en tant, algun concurset de l’incipient Ximo Rovira. Però això tampoc va perdurar. Els concursets s’anaven succeint temporada rere temporada, i de cop començà a aparèixer el conflicte lingüístic. El “Futbol a Canal 9” passà a ser “Futbol en Canal 9”, i els presentadors parlaven de “s’apoia”. A més a més totes les caigudes a l’àrea rival eren penal, i les de l’àrea valencianista “piscina”. I tots els jugadors del València eren davanters... També aterrà a Burjassot el infame Julio Insa per fer un programa de lloa al València CF el del Hèrcules estava dirigit per Paco Nadal, i no estava tan malament). En aquell moment els esports s’acabaren per mi, i ja em quedava poc lligam a la cadena. Tan sols alguns documentals de “punt 2”, o el bàsquet. Amics meus anomenaven a la cadena "Padentro" (A ver, ¿carnet del partido? correcto, ¡p'adentro!". A casa no la dessintonitzarem mai, però hi havia molts dies que no es veia ni un minut. Fins al darrer any i mig
o dos anys, que de segones em varen parlar del “treu la llengua” o el “planeta bicicleta”. Supose que com aquells programes eren incòmodes no es publicitaven gaire, o que directament no tenien diners per publicitat.


                No la veia, però quan el divendres passat tancaren les emissions vaig pensar que una part de la meva història s’esborrava allà. Que si no tornés mai (desitge que no siga així), no podria dir als meus fills (o nets) que vaig veure néixer aquell canal, i que un cop quan era nen a una redacció del “cole” vaig dir que era la millor cadena del món. I aquesta és la principal raó per la qual vaig sortir al carrer el dissabte passat a la manifestació en favor de RTVV. I ara disculpeu que haja fet un “post” tan llarg però no hi havia forma de resumir-ho més, el meu recolzament als treballadors i treballadores que dia rere dia s’han guanyat allà el salari. (I a la resta de “xuplons de pot”, doncs no).

dimarts, de desembre 03, 2013

Cosas que pueden suceder en una delegación de hacienda, hoy dia

Un día cualquiera, en una delegación de hacienda, en alguna gran ciudad española. (Basado en hechos reales)

- Hola, buenas tardes.
- Buenas tardes, ¿en qué puedo ayudarle?
- Verá, es que el otro día pasaron sus inspectores por mi empresa y me sancionaron por defraudar a Hacienda...
- Ya, ¿y viene usted a pagar?
- No, yo venía a que me hicieran una rebaja, y si puede ser, a que sancionaran a la inspectora. Es que fué muy grosera... quería que le enseñara la caja B, ¿se imagina?
- Muy bien, señor...
- Peláez
- Señor Peláez, dígame... ¿Es usted miembro de la familia real?
- No, que yo sepa, señorita
- ¿Algún miembro importante de su familia? un cuñado alcalde, algún primo ministro...
- No, no me suena, no...
- Muy bien, señor Peláez, ¿a qué se dedica su empresa?
- Una constructora, poca cosa...
- De acuerdo, señor Peláez, ¿milita usted en algún partido político?
- No, no... yo paso de la política
- Muy bien, señor Peláez, entonces me temo que no puedo hacer nada por usted.
- ¿Porqué no? ¿ni una rebajita de unos... dos mil euros? ¿O una amonestación verbal? Si hasta he traído documentación, mire qué bonita, ¿había visto alguna vez una factura falsa tan bien hecha?
- Lamento comunicarle que la oferta para VIPS sólo se aplica para grandes empresas de la construcción, o para parientes de políticos o expolíticos influyentes y miembros de la familia real. A los demás les aplicamos la tarifa de "pringaos". Si al menos hubiera sido militante del partido que gobierna... pues se le podría aplicar la tarifa de "simpatizante"...
- Pues que fastidio, oiga... ¿Entonces que puedo hacer para que se me aplique esa tarifa VIP?
- Ya se lo he dicho, grandes empresas, miembros de la familia real, o parientes y amigos de gente influyente en general. Mire, yo que usted me hacía amigo de algún ministro. Eso no falla nunca.
- ¿Usted cree?
- Que si, yo he visto por aquí algunos de esos.
- Muy bien, gracias por su ayuda, señorita
- De nada, antes de salir pase por la ventanilla de pago, ¿siguiente?