dilluns, de març 30, 2015

CARTA A UN AMOR MUTANT

            Estimat amor mutant, fa tan poc que decidirem alterar el mon que coneixíem de dalt a baix, i tanmateix sembla que res haja canviat. I en el fons, d’això es tracta. No ha sigut un canvi traumàtic, dels de avui fa bon temps i demà plou. En realitat ha sigut un canvi lent, constant, sota la batuta del temps, que en forma de metrònom implacable ha agafat aquell parell de joves enamorats i els ha envellit a cop de rellotge. Tic, quinze dies; tac, altres quinze. Tic, un més, tac, un altre.

Fins a aquell moment en què et vares mirar a l’espill, i després em feres mirar a mi, i no ens varem reconèixer. Mentre jo esperava eixir d’un malson, el que realment havia acabat és un somni, i quan algú es desperta sols pot fer dues coses: seguir al llit, tancar els ulls i esperar que el somni continue allà, o alçar-se i eixir al carrer, disposat a enfrontar-te a al que siga que el món tinga pensat per tu.


I el món ja no serà el mateix, m’acompanyaran allà on vaja aquells records que has anat guardant en la memòria com un tresor, i em recolzaran quan estiga en els moments més baixos. Tindré un bri d’esperança, no com aquell ferro roent al qual s’agafen els que ignoren que, quan la ma ja no ho puga suportar, acabes estavellat contra el terra; sinó com una brisa que evocarà la vista de les muntanyes, els sorolls de la natura, el sabor de la sal de la mar i el tacte de la teua ma. I, en definitiva, quedes tu, que potser ja no sigues el mateix, però continues sent tu; perquè quan ens preguntàvem si ens estimaríem sempre i responíem els dos que si, d’una forma o altra, dèiem la veritat.

dijous, de març 26, 2015

Sobre l'escull, onades

Conta la llegenda que, quan ets en perill, la vida et passa davant els teus ulls, des d'allà on recordes fins al moment en què et veus en aquella situació. Però a voltes la vida et colpeja de forma violenta, sobtada. De forma en què deixes de ser tu al cent per cent, et transformes en una mena de "zombie" que actua sota el pilot automàtic. Menges sense saber què, cuines sense saber com, camines però els peus van sols, treballes però no poses l'ànima. La ment és incapaç de pensar, i solament transmet, en diapositives. les mateixes escenes. Un, i altre cop, de principi a fi i torna a començar. I sols et queda un petit marge per desitjar que aquesta onada que t'arrastra sense que hi pugues fer res s'acabe, que en tot el teu ser regne la calma i, si de cas, que el teu món torne a ser el que era.

dijous, de març 12, 2015

Perquè els contes són importants


Fa ja uns quants anys, trobe que allà pel 1996, va caure en les meves mans el meu primer Terry Pratchett. Jo no sabia qui era aquest autor, exactament igual que la persona que me'l va regalar, que probablement va anar a la primera llibreria que va trobar i va preguntar per "llibres de fantasía" (que, aleshores, llegia sovint). Casualitat o no, va encertar de ple. He llegit i rellegit aquell llibre molts cops, a l'igual que els altres de la seva famosa série del "Mundodisco" que han caigut en les meues mans. He rigut de valent en cadascú d'ells, i he dormit tard unes quantes voltes, quan estava a punt d'acabar el llibre i estava en plena acció. He admirat i admire molt a aquest autor. Tenia un sentit de l'humor i una imaginació que està a l'abast de ben pocs, com a mostra sols dir que el célebre "equipatge" que acompanya al mag Rincewind en les seues aventures va ser inspirat per una maleta tipus "trolley" que una dona arrastrava en un aeroport. I m'agrada dir que ha inspirat el meu estil, que mai arribarà a ser tan brillant com el seu.

I per tots aquells que no tenien la sort de conéixer la seva obra, us deixaré un petit paràgraf a mode d'homenatge:

"Los cuentos son importantes. La gente cree que son las personas las que dan forma a los cuentos. En realidad es justo al revés. Los cuentos existen con independencia de los que participan en ellos. Si uno sabe eso, el conocimiento es poder.

Los cuentos, grandes jirones aleteantes de espaciotiempo, llevan revoloteando y desarrollándose por el universo desde el principio de los tiempos. Y además han evolucionado. Los más débiles han muerto, y los más fuertes han sobrevivido, crecido, y engordado de tanto contarlos una y otra vez... los cuentos se retuercen, reptan por la oscuridad.

El hecho mismo de su existencia superpone una pauta sutil, pero insistente, al caos que es la historia. Las estrías de los cuentos están grabadas con tanta profundidad, que la gente las sigue de la misma manera que el agua sigue determinados senderos montaña abajo. Y cada vez que un actor nuevo se cruza en el camino del cuento, la estría se profundiza aún más. A esto se le llama "teoría de la causalidad narrativa", y quiere decir que el cuento, una vez comenzado, toma forma propia. Recoge las vibraciones de todas las elaboraciones de ese mismo cuento que ha habido a lo largo de los tiempos.

Por eso la historia siempre se repite.