dimarts, de novembre 15, 2016

ESPILLET, ESPILLET MÀGIC


Recordem el conte: la bruixa (malvada, és clar), que acostuma consultar tots els dies un mirall màgic que mai diu mentides, s’adona que ella no és la més (bonica), que ho és una tal “Blancaneus” de la qual gairebé no ha sentit parlar. (La resta dels seus súbdits sembla que si). Tres o quatre consultes més endavant es rendeix a la evidencia de que la Blancaneus mola i ella no. I davant aquesta situación pren la decisió de fer matar la Blancaneus. De moment deixem aquesta historia aquí, i treurem a nans, pardals cantarins i besos de príncep (Encantat: jo em dic Fran).

Si aquesta situación fos real i te’n adonares que hi ha algú que de cop és més guapo, més simpàtic i més enrrotllat que tu; podries fer tres coses: 1) passes del tema, 2) Intentes millorar i ser més guapo, simpàtic i enrrotllat del que eres, o 3) Segueixes l’exemple del conte i mires d’eliminar a qui et fa ombra (metafóricament) per tornar a ser guai. Si tries la primera opció probablement ho faces perquè et sents a gust amb tu mateix i passes del que la resta diga. Si tries la segona opció potser és degut a que tens algún problemeta d’autoconfiança que et costarà tota una vida de reinventar-t’hi i millorar constantment, aixó si; i si tries la tercera tens un problema d’autoconfiança al qual no saps fer-li front i a més ets dolent. Perquè no t’importarà pasar per damunt de qui sigui per ser el/la millor. En qualsevol cas seria un anàlisi molt superficial i probablement als lectors els vinguin al cap situacions puntuals. Però en realitat aquesta síndrome de la Blancaneus ja es viu a la política actual.

Pensem-ho  be, fins ara el poder en Europa el copava un sistema polític, la socialdemocracia, que tothom estimava com ideal: res no li feia ombra, el seu germanastre lleig (el comunisme) estaba gairebé desaparegut. Tothom deia que aquest sistema en el que s’anaven alternant en el govern neoliberals i socialdemócrates (amb alguna pinzellada dels ecologistas o de la vella Esquerra) era el millor del món i hauria de durar mil anys. Els partits tradicionals es miraven a l’espill cada 4 anys si fa no fa, i la resposta era sempre positiva: “ningú mola més que vosaltres”. Fins que arriba un moment en què l’espill diu que ells ja no molen i altres molen més. Es planteja el mateix problema que va tenir en el seu dia la bruixa, davant el qual trien la solución número tres: dirigir els esforços a destruir a qui amenaça la seva posició, sota la etiqueta de “populistes” (etiqueta que engloba a tota la resta, des de la ultra dreta fins la ultra Esquerra), en lloc de dirigir els esforços a fer autocrítica i apropar-t’hi als ciutadans, que després de tot són els que et posen al lloc.

Però és clar, al conte la bruixa intenta matar la Blancaneus tres cops i sols aconsegueix que aquesta dorma un temps, fins que es desperta i es fa amb el poder. I aquí la situació va pel mateix camí, perquè en definitiva a la gent li te igual si aquest o l’altre és un populista o no (Fins i tot, com hem comprovat, si és feixista o no). Sols queda veure si finalment algú te trellat i dedica els seus esforços al que realment importa, o baixaran la guardia pensant que el “monstre” està mort en lloc d’estar becant, i ens despertem amb ves a saber quin príncep o princesa al càrrec.

Espillet, espillet màgic, almenys fes-nos arribar una mica de trellat.