Fa pocs dies ha sortit l’informe Raxen 2010, elaborat per “Movimiento contra la Intolerancia”, en el qual el País Valencià ha guanyat altra medalla i per golejada: som líders en actes violents racistes i feixistes, cosa què alguns ja temíem en veure els atacs contra la universitat, contra la llibreria 3 i 4, contra seus de partits polítics, i més encara, manifestacions racistes amagades sota innocents convocatòries on es canta “moros no, España no es un zoo” amb la veu molt alta i les venes dibuixant-se al coll, o conferències amb il•lustres personatges del KKK què són permeses envers la llibertat d‘expressió, amb una consideració de la que no pogueren gaudir la Unió de Periodistes Valencians, per exemple. El que sí em resulta estrany és la naturalitat amb la qual s’ha pres l’assumpte, si be és cert què els mitjans de comunicació (probablement excepte Canal 9, però ja era massa demanar) s’han fet ressò de la notícia molts d’ells ho han despatxat amb un petit espai tant a la premsa escrita com l’audiovisual. Tampoc és que els polítics s’hagen pronunciat gaire. La única paraula que he sentit és precisament per obviar l’assumpte i assegurar què el País Valencià te els mecanismes adients per lluitar contra aquest problema, la qual cosa tenint en compte els resultats significa què A) existeixen els mecanismes però estan infrautilitzats o B) aquestos mecanismes no existeixen. Pitjor encara és la indiferència amb la qual s’ho han pres els principals afectats per la notícia, com són els ciutadans. No es senten comentaris pel carrer, ni a les cafeteries, no hi ha hagut cartes a la premsa, ni s’han demanat explicacions als polítics, i m’estic referint tant a l’exercici col•lectiu com individual de la ciutadania.
Tot plegat em porta a pensar què potser estem massa acostumats a un tipus de violència. Les comparances són odioses i no vull justificar un odi per un altre, però cada cop què s’incendia un caixer automàtic a Euskadi les declaracions de polítics, de organitzacions cíviques i dels ciutadans de peu diuen la seva a voltes durant dies; en canvi quan s’incendia la porta de la sèu d’un partit polític a València es despatxa amb un titular a la secció de successos de la premsa escrita i com a molt a la part autonòmica del telediari de “La Uno”. Potser el què ha arrelat és la tàctica de l’estruç: soterrem el cap, si no ho veiem és que no existeix; quan en realitat el que no veiem no ho volem reconèixer què existeix. No deurien caldre informes com el Raxen per recordar-nos què hi ha associacions, partits polítics, penyes de futbol, grups encoberts, etc. Què prenen com a raó d’existir l’odi a aquells que no són o pensen com ells; d’altra banda existeixen mecanismes de l’estat de dret que s’han demostrat eficaços front altres tipus d’odi. Treiem el cap del terra, usem la Llei de Partits per alguna cosa més que il•legalitzar els partits afins a Batasuna. Treiem dels estadis de futbol als grups ultres què es diverteixen imitant els micos quan un jugador de raça negra agafa la pilota (ironies de la vida, sempre juga a l’equip rival), què no es permeten més actes i conferències de gent què es declara racista o xenòfoba, evitem manifestacions vergonyoses per Russafa davant els ulls dels immigrants, que curiosament són els que més dignament es comporten davant aquestes provocacions, utilitzem els antidisturbis per alguna cosa més que colpejar manifestants en defensa del cabanyal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada