Cap de nosaltres arribà a acabar la carrera, malgrat estar ben a prop d'aquest objectiu. Igualde, el professor de Romà, havia donat la possibilitat d'examinar-s'hi d'avançat, però en lloc de presentar-nos com bons estudiants decidirem fer el que no haviem fet fins ara: campana. Després de tot no podiem acabar els nostres dies d'estudiants sense saber què era passar una vesprada a la cafeteria, arreglant el món amb ampolles de cervesa a la ma i planificant ´què anavem a fer quan una setmana després tinguessim el títol a la ma. I amb aquella felicitat entrarem el dinou de juliol per les portes de la Universitat, just quan un jove sortia corrent mentre cridava “fugiu, fugiu! Venen per nosaltres!”. Prompte saberem a què es referia, els rumors sobre un alçament militar suraven per l'aire. Les classes es suspengueren, i haguerem de romandre reclosos dintre de les aules fins que la ciutat es va calmar. Després d'allò Olga es va allistar i va caure heròicament a la batalla de l'Ebre; Andreu va tornar a casa per ajudar sos pares primer, i quan aquests moriren a un grup de “maquis”, amb fatals conseqüències per ell; Dolors es va fer infermera, mai tornà a la ciutat, i Pere, fill d'un alcalde republicà, va ser afusellat amb tota la seva família per traïdors a la pàtria. En quant a mi vaig tenir una darrera oportunitat d'acabar la carrera, però justament quan estava entrant a l'aula vaig fer mitja volta. Després de tot feia quaranta anys des de la darrera volta que vaig fer campana, així que em vaig dirigir a la cafeteria, vaig demanar una cervesa i vaig brindar per tots aquells que un dia volguerem arreglar el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada