dilluns, d’octubre 02, 2017

Bravo, señor Rajoy



Señor Mariano Rajoy: Le he pillado. Ya no hace falta que se esconda, puede ser claro y decirlo bien alto: usted quería que Catalunya se independizase. Tampoco es tan descabellado, seguramente debía estar hasta las narices de ellos. Para empezar no había manera de entenderlos, siempre hablando de esa forma tan rara. Y esa manía de ir siempre pidiendo, unos euritos aquí, unas inversiones allá… por no hablar de eso de creer que Barcelona está por encima de Madrid, y en fútbol ni lo mencionemos. Seguro que hasta pusieron al presidente ese con el nombre tan raro para hacerle sufrir, ¿cómo se pronuncia? ¿Puchdemon? ¿Puigdemons? Así que se le ocurrió este astuto plan.

Vale, que lo de llevar al Constitucional l’Estatut fue en realidad para tocarle las narices a ZP y llamarle “independentista” y esas cosas; y seguramente cuando le negó la financiación a Mas fue un arrebato por cabreo, pero luego a partir de eso le salió la vena independentista, y entonces maquinó su plan: era perfecto. Para empezar taparía unos cuantos casos de corrupción, afianzaría el voto de la extrema derecha, tan debilitado desde lo del aborto. Se ahorraría unas cuantas inversiones, como el “corredor mediterráneo”, y ya de paso favorecería el central, por Madrid, como debe ser. Con suerte hasta el Barça se marchaba a jugar a Francia, y dejaba vía libre al Madrid para ganar cuantas ligas quisiera. Si, vale, perdía un “chivo expiatorio”, pero siempre podría contar con los valencianos. Un par de presupuestos más y se soliviantan igual. Lo mirase por donde lo mirase, eran todo ventajas. Claro, que no podía mostrarse en público a favor. De ahí su astucia.
Había que dar un empujoncito a “Árthur Mas”, que de todas formas siempre había sido un blandengue. Tirar un poco del Tribunal Constitucional para que encienda algo los ánimos, meter a la Fiscalía a trabajar un poco, poner a Fernández Díaz de ministro del interior… Por no hablar del detallito de poner a García Albiol de jefe del partido. A poco que los cachorros de la ultraderecha movieran algo por twitter, iba a subir el independentismo como la espuma. Por un momento pensó que lo conseguiría, cuando se empezó a hablar de “declaración unilateral”, pero entonces perdieron las elecciones y le cortaron la cabeza a Mas. No, había que emplear medidas más fuertes.

Está claro, usted quería que se marcharan. Sólo de esa forma se explica las medidas que desde hace semanas su gobierno ha tomado. Sólo eso explica por qué ha convertido un “problemilla” en un “problemón”. Porque antes de mandar a sus chicos a aporrear a los ciudadanos, antes de que sus cachorros fueran a la Puerta del Sol a cantar el “cara al ídem”, el independentismo no superaba el 40% de los votos. Según sondeos del “Govern Català”, ojo. Su deriva autoritaria no sólo ha aumentado exponencialmente ese porcentaje, ha conseguido usted que media España simpatizara con la consulta (Ojo, no con el independentismo, con la consulta), y que desde Europa se vea a Catalunya y su “procés” con mejores ojos. No sólo eso, ha conseguido dar legitimidad a una votación que, según ustedes mismos, no tenía. Ahora da igual si se ha votado o no, cómo, por qué, o cuantas veces, porque al mandar a los de las porras ha legitimado todo eso. Ha conseguido su propósito, que Catalunya se sienta fuera de España. Bravo. Es usted un lince. Lástima que muchos no lo vea igual.

dijous, de setembre 14, 2017

alèrgia

Ja sabeu que sóc poc donat a compartir coses massa personals per xarxes socials, però ara he de fer una excepció, perquè hi ha alguna cosa que em ronda el cap. No serà fàcil confessar-ho però allà va: em proeocupa el govern d'Espanya. Potser puga sonar massa personal, fins i tot estrany, però ja se sap que els que patim alguna dolencia no podem evitar solidaritzar-nos amb aquells amb qui la compartim, i al igual que jo, tinc sospita que el govern pateix una alèrgia greu.

Penseu-ho be: què és una alérgia? Una reacció desmesurada de l'organisme davant algun factor extern, o alèrgen. Quan el cos detecta que un d'aquestos agents es troba a prop, reacciona enviant les defenses a acabar amb tot el que troben per por a que aquest petit (sovint) agent destrueixi tot; normalment aquesta forma de reaccionar acaba sent pitjor que l'alérgen en si, i en ocasions suposa la pròpia mort de l'organisme fruit de la reacció exagerada.

Feia un temps ja sospitava algu a cosa, perquè els alèrgics (especialment quan sabem a qué reaccionem malament) ens allunyem dels possibles alérgens com de la pesta. Jo, per exemple, fuig de qualsevol ambient mínimament humit, i malgrat m'encisen els gats no m'aprope a un siamés ni dibuixat. Al igual que jo, el govern actual ha fet qualsevol cosa per apartar-s'hi de l'alérgen; per aquest motiu va aprovar la reforma de l'article 135 de la Constitució sense consultar préviament a la ciutadania. Ah, que no ho havia dit? Doncs si, el govern és alèrgic a preguntar. Be, podria dir que és alèrgic a la democràcia, però potser aixó sona massa populista. De la mateixa manera tampoc ha consultat sobre el rescat a la banca, i sols ha acceptat la "Iniciativa legislativa popular" de la llei antidesnonaments un cop l'ha deixat ben polida d'elements que puguen causar una reacció malsana.

El poblema és que per molt que t'allunyes, a la fi, acabes ensopegant amb la teva némesis, i aleshores més et val estar preparat. I així li ha passat ara amb el tema de referéndum català: el govern ha topat de cara amb el seu alèrgen en la versió més forta, i ja tenim la reacció del sistema immunitari: policies buscant urnes, guardies civils assetjant impremptes, jutges investigant alcaldes a dojo... Perquè s'ha de dir: eixos funcionaris, no estan lluïtant per evitar l'independentisme: aquesta és la tremenda por del govern, que fa que reaccione d'aquesta manera. El que estan fent és tractar d'impedir una votació, que després pot anar de qualsevol manera (Perquè aqui ningú ha dit que el SI guanyarà per golejada: ni tan se vol els propis partidaris).

Convindreu en mi que aquesta reacció és molt exagerada, tingau la postura que tingau. De moment tothom coincideix que els cossos i forces de seguretat de l'Estat estan fent el ridícul (Especialment si es te en compte que esten en alerta 4 antiterrorista), però al igual que les reaccions alèrgiques en un cos, els seus resultats són pitjors que el propi alèrgen, i tinc sospita que els únics resultats que estan obtenint és augmentar el nombre d'independentistes.

Així que de moment, permeteu-me que tinga una petita esperança de que al final la reacció no haja sigut per tant. O almenys que algún antistamínic potent actue i mire de convéncer el govern que preguntar no és tan dolent, i que de tant en tant no està malament fer-ho.

Francesc Palanca

dimecres, de juny 28, 2017

Manifiesto de un neoliberal a favor del dia del orgullo hetero

Buenas tardes, queridos conciudadanos. Espero que no me hayais echado de menos, pero es que ya sabeis cómo es la vida de un político: siempre de reunión en reunión, de consejo en consejo, sin apenas tiempo para juntarse con el pueblo. Y bueno, ya es un alivio que no haya elecciones cerca.

En fin, que me he decidido a volver a escribiros unas lineas, queridos compatriotas, para declararme a favor de una iniciativa que, en los últimos dias, está en boca de todos. Y no hablo de eso de la maternidad subrogada, no. Hablo del dia del orgullo hetero. Porque si, porque mucho llenarnos la boca con lo del derecho a la igualdad, y eso de que los españoles somos iguales ante la ley, y luego permitimos estas cosas: que durante unos dias una parte de la población (probablemente cuatro modernos, porque hace 40 años de estas cosas no habia en España, que lo sé yo), haga suya la calle y monte numeritos, desfiles y demás jaranas, para "acongojar" al resto de españoles que no son como ellos. Y eso no está bien; y no por el hecho en si, (porque yo soy muy amigo como el que más de una buena juerga), sino porque sólo se le permite a una parte estar representada y al resto no. Por eso, cuando leí por twitter que un grupo de valientes pedia un dia del orgullo hetero, quise agregarme a esa demanda, y os explicaré porqué. Concretamente necesitamos un dia del orgullo hetero... porque si! Coño ya! cuándo nos ha hecho falta un motivo para celebrar algo? Si hasta salen de fiesta los del Atlético de Madrid, pobrecitos! Con lo mal que lo pasan durante el año! pero bueno, otro dia os hablo del dia del orgullo atlético, que eso da para otra parrafada. Pues eso, necesitamos un dia del orgullo hetero, para reivindicar que somos muy hombres y muy machos, por mucho que digan. Y me he tomado hasta la libertad de redactar una propuesta de programa ludico-festivo, para que veais!

- Hora de inicio: las 9 de la mañana para las mujeres, 11 de la mañana para los hombres. En principio quedar prontito para ir preparando mesas, el picoteo y tal, aunque ya se sabe que los hombres somos de madrugar poco, por eso esa licéncia.

- De 11'00 a 12'30: picoteo. Nada, abrimos un vinito, un poquito de pan (sin tomate, que eso de español tiene poco), jamón, berberechitos... esas cosas. Aprovechamos para abrir nuestro ruedo de tertúlias. (ruedo, que no "círculo, eh? no hay que confundir). Los temas, variaditos: Venezuela, el balón de oro (Cristiano o Messi), La Roja, la ÑBA, el Tour de Francia, ese tipo de cosas que conllevan una sana polémica (Todo sea por el buen entendimiento de los españoles).

- de 12'30 a 14'00: partidos de futbito, para hacer hambre. Na, un par de toques a la pelota, un pique clásico, esas cosas. Eso si, antes hay que dejar bien hechas las brasas. Del resto ya se encargan las mujeres, no sea cosa que se aburran.

- de 14'00 a 16'00: Comida. Lo típico, chuletas, hamburguesas, tocino, careta, solomillo, un poco de fuet, postre, café, copa y puro. Ya veremos lo del orden para sentarse, pero quizá seria mejor hombres juntos por un lado, mujeres juntas por otro. Por lo de las conversaciones, claro. Que nosotros de cocina no tenemos ni idea, y ellas de política tampoco.

- De 16'30 a 18'00: Algún taller así, entretenido. Por ejemplo, mecánica: abrir los capós, trajinar un poco, que si mejor gasolina normal que super, esas cosas. Siempre salen nuevas amistades después de admirar un 1700i sobrealimentado.

- De 18'00 en adelante, no lo tengo pensado. Cervecear un poco, ir a ver algún partido a algún bar (si lo hay), o ir a reirse un poco de los invertidos, no se. Cosas típicas, ya me entendeis.

En fin, que ya lo veis, un programa sano y equilibrado que pienso llevar al congreso en nombre de mi partido, por un futuro dia del orgullo hetero. Vale, si, quizá ha quedado algo rancio... pero seamos sinceros: no es ya algo rancio de por sí la petición?

Fdo: Tu amigo y vecino, el político neoliberal

dimecres, de maig 10, 2017

EM CONSIDERE CICLISTA

Em considere ciclista des de la infantesa, quan sortia a fer els primers volts amb una Orbea plegable de les de quadre en V i manillar de vaca, pels camins del Saler. Des d’aleshores la meva relació amb les dues rodes s’ha fet més i més gran, i gaudesc pedalant ja siga per fer una escapada de dissabte matí, com per fer un volt per la ciutat o anar a treballar. Durant aquest temps m’han tret de la via dos cops, en Montcada per un senyor que volia entrar a un camí rural i li va donar igual tot, i un esportiu que volia entrar a Ciutat Fallera. He sigut atropellat dos cops, davant Història per un vianant que no es va adonar que envaïa el carril bici (la xica em va demanar disculpes i es va interessar per mi), i un Volvo blanc davant Rectorat que va esperar pacientment a que treies la roda davantera de sota el cotxe per poder continuar la seva marxa, sense cap molèstia tret de un lleuger xiulit a les orelles causat pels improperis que altre ciclista i jo li llençàvem. He hagut d’aguantar retrets, la majoria per tenir l’atreviment de compartir asfalt amb ells, mentre passaven a mig metre i fent sonant el clàxon (Cosa molt perillosa). L’any passat vaig haver d’esquivar la porta d’un 4x4 aparcat en segona fila, oportunament oberta, fins i tot en una ocasió vaig haver de picar la xapa d’un vehicle que feia marxa enrere, parlant pel mòbil, i sense mirar qui hi havia a prop. Sense anar més lluny, fa dues setmanes el conductor d’una furgoneta, que es va llençar a passar-me quan va veure que senyalitzava la maniobra de canviar de carril (el que anava obligava a girar cap a la dreta), em va preguntar si estava boig, quan va haver de frenar per no colpir-me per darrere.

De tots aquets incidents he sortit il·lès, per sort, per perícia o per les dues coses; però us puc ben assegurar que és el “dia a dia” de milers de aficionats al ciclisme o simplement gent que va a treballar de forma saludable. Molt probablement la majoria d’aquestes persones que he mencionat al paràgraf anterior no anaven ni sota la influència del l’alcohol ni les drogues; el que tracte de dir és que el problema de fons és un problema de respecte mutu. Cert que molts ciclistes actuen imprudentment o inadequadament (igual que vianants, conductors, motoristes...); també és cert que el perill potencial que representen és molt menor que el dels conductors (però sí major que el dels vianants); però es parteix des del punt de vista en què hi ha un mitjà de transport “superior” i altres mitjans que ens hem d’adaptar a ell, i el correcte seria una adaptació mútua i igualitària perquè es puga generar una convivència entre tots.


Com fer-ho? Be, això sembla el complicat. Iniciatives que promouen una ciutat més amable, com les que s’estan duent a terme darrerament, són un bon punt de partida. Evidentment cal molta educació vial per tothom, vagi sobre quatre rodes, dues o cap. I cal vigilància per tal que es complesca la llei; no l’agreujament de les penes, com he vist a dir, perquè aquesta petició neix de la ràbia i jo no crec que matar un ciclista haja de ser pitjor que matar una persona, perquè tots són persones. Però si és culpable, per descomptat que ho ha de pagar. I, especialment cal un esforç personal de tothom, de no creure’s més que la resta, i de saber compartir carrers i carreteres, perquè hi ha espai per tothom.

FRANXAPA

dimarts, de novembre 15, 2016

ESPILLET, ESPILLET MÀGIC


Recordem el conte: la bruixa (malvada, és clar), que acostuma consultar tots els dies un mirall màgic que mai diu mentides, s’adona que ella no és la més (bonica), que ho és una tal “Blancaneus” de la qual gairebé no ha sentit parlar. (La resta dels seus súbdits sembla que si). Tres o quatre consultes més endavant es rendeix a la evidencia de que la Blancaneus mola i ella no. I davant aquesta situación pren la decisió de fer matar la Blancaneus. De moment deixem aquesta historia aquí, i treurem a nans, pardals cantarins i besos de príncep (Encantat: jo em dic Fran).

Si aquesta situación fos real i te’n adonares que hi ha algú que de cop és més guapo, més simpàtic i més enrrotllat que tu; podries fer tres coses: 1) passes del tema, 2) Intentes millorar i ser més guapo, simpàtic i enrrotllat del que eres, o 3) Segueixes l’exemple del conte i mires d’eliminar a qui et fa ombra (metafóricament) per tornar a ser guai. Si tries la primera opció probablement ho faces perquè et sents a gust amb tu mateix i passes del que la resta diga. Si tries la segona opció potser és degut a que tens algún problemeta d’autoconfiança que et costarà tota una vida de reinventar-t’hi i millorar constantment, aixó si; i si tries la tercera tens un problema d’autoconfiança al qual no saps fer-li front i a més ets dolent. Perquè no t’importarà pasar per damunt de qui sigui per ser el/la millor. En qualsevol cas seria un anàlisi molt superficial i probablement als lectors els vinguin al cap situacions puntuals. Però en realitat aquesta síndrome de la Blancaneus ja es viu a la política actual.

Pensem-ho  be, fins ara el poder en Europa el copava un sistema polític, la socialdemocracia, que tothom estimava com ideal: res no li feia ombra, el seu germanastre lleig (el comunisme) estaba gairebé desaparegut. Tothom deia que aquest sistema en el que s’anaven alternant en el govern neoliberals i socialdemócrates (amb alguna pinzellada dels ecologistas o de la vella Esquerra) era el millor del món i hauria de durar mil anys. Els partits tradicionals es miraven a l’espill cada 4 anys si fa no fa, i la resposta era sempre positiva: “ningú mola més que vosaltres”. Fins que arriba un moment en què l’espill diu que ells ja no molen i altres molen més. Es planteja el mateix problema que va tenir en el seu dia la bruixa, davant el qual trien la solución número tres: dirigir els esforços a destruir a qui amenaça la seva posició, sota la etiqueta de “populistes” (etiqueta que engloba a tota la resta, des de la ultra dreta fins la ultra Esquerra), en lloc de dirigir els esforços a fer autocrítica i apropar-t’hi als ciutadans, que després de tot són els que et posen al lloc.

Però és clar, al conte la bruixa intenta matar la Blancaneus tres cops i sols aconsegueix que aquesta dorma un temps, fins que es desperta i es fa amb el poder. I aquí la situació va pel mateix camí, perquè en definitiva a la gent li te igual si aquest o l’altre és un populista o no (Fins i tot, com hem comprovat, si és feixista o no). Sols queda veure si finalment algú te trellat i dedica els seus esforços al que realment importa, o baixaran la guardia pensant que el “monstre” està mort en lloc d’estar becant, i ens despertem amb ves a saber quin príncep o princesa al càrrec.

Espillet, espillet màgic, almenys fes-nos arribar una mica de trellat.

dimarts, de setembre 13, 2016

Ven


Ven a vernos. No te lo puedes perder. Ven a la vieja Europa. Piérdete por nuestros parajes, admira nuestros bosques, sumérgete en nuestras playas. Aliméntate el alma con nuestros monumentos, con nuestra cultura, empápate bien. Mima tus sentidos, disfruta con la gastronomía, con la enología. Descubre todo lo que el capitalismo puede ofrecerte. Podrás tener lo que quieras, podrás ser lo que quieras (Si tienes dinero para pagarlo, claro). Paséate por nuestros bulevares y compra, aprovéchate. Estamos de rebajas, este año grandes descuentos en derechos humanos y 2x1 en violencia; y si te quedas más de lo esperado, tendrás un extra en xenofobia. Ven a vernos, te recibiremos como es debido. Con palos y piedras, con tipos armados, con altos muros. Te proporcionaremos un hogar. Bueno, una habitación. Bueno, una celda. Te daremos trabajo, el que no nos guste; tendrás un salario digno. Bueno, un salario. O algo parecido. Te haremos disfrutar de nuestra cultura, sí o sí. Envolveremos en paquetes tu dignidad y la enviaremos por ti a la mierda Por eso ven, no dejes de venir, no tengas en cuenta las apariencias. Y, sobre todo, acuérdate de pagar la cuenta al salir.

diumenge, de juny 19, 2016

CARTA DE LA MAREDEUETA A TOTS ELS VALENCIANS

“Benvolguts humans, creients o no. Perdoneu que m’adrece a vosaltres d’aquesta manera. Sóc molt poc donada a aparicions en públic, i no estic acostumada. Com haureu pogut endevinar sóc la verge dels desemparats, la patrona dels valencians, i m’he decidit a escriure-vos unes línies perquè ja estic molt farta del tema del cartellet. Que no és un “robado”, ni un “photoshop” de eixos que diuen. La moreneta i jo posarem amb molt de gust per al cartell, perquè defenia el que el meu fill va defensar durant tota la seva vida: l’amor lliure. Si, si recordeu el llibret aquell que els seus amics li escrigueren després de morir, deia “estimeu-vos els uns i els altres”, no recorde que en cap lloc diga “els uns amb LES altres”. Entereu-vos: el meu fill es donava besos amb tots els seus amics. O us penseu que el bes de Judas va ser una excepció? Hi ha per ahi imatges que ho proven. I a més, no sé perquè tant de escàndol! Quan em vaig liar amb un colom i em va deixar prenyada no diguéreu res! I ara perquè em dona la gana fer un bes a la meua cosina, porteu pancartes de “contra la degeneración”. Perdona? M’estàs dient degenerada? Sóc la teua patrona! Què passa, que els àngels no tenen sexe, i les verges estem obligades a besar sols nois? Sou tots iguals! Oblideu els valors i feu cas a vells verds com el Cañizares aquest, amb les bajanades aquestes de la ideologia de gènere i l’imperi gai; queda molt be venerar les dones com jo, però que es queden ahi, de mostra. I això de resar un rosari per desagraviar-me! A vore si t’enteres, moniato! Jo ja tinc plaça al cel! Vaig haver de criar un fill i deixar que me’l treieren, pel be de la humanitat! Preocupa’t tu per buscar-t’hi una plaça, que de moment magre ho tens! I sé de què em parle! A ningú se li ha impedit el pas al cel per estimar els altres, siguin qui siguin. Però de il·luminats que fomenten l’odi entre les persones, l’infern és ple. Així que millor guarda’t els rosaris per tu, xato! En fi, perdoneu el llenguatge, però és que se l’escalfa la boca i... que sols volia dir-vos que no deixeu que il·luminats us diguen què heu de fer o a qui heu d’estimar. Sigau lliures. Que d’això precisament és del que parlava el meu fill”


Signat: La geperudeta.

dimarts, de març 08, 2016

Un dia com molts

Ves a veure, crec que el nen s’ha despertat. Has de comprar cafè, ja quasi no queda. Vas a sortir així? Que on vas? Ho dic perquè et fa cuixes grosses. El dinar és ja a taula? No et preocupes, deixa-ho a la pica i a la nit ja ho rentes. Deuries sortir a córrer en mi, darrerament estàs fent una mica de panxa, et farà be. Aquest vestit t’està molt afavoridor; va, ves a dormir al nen i t’espere a l’habitació. I ja que hi vas, podries posar-me una copeta? Gràcies, estimat.

dilluns, d’octubre 26, 2015

Soroll de plats (Fragments)

-     - Va ser fàcil. Més que no em pensava. Recordes eixes càpsules que ens donaven a l’hospital per dormir? Em vaig quedar un blister, i escolta: es dilueixen molt be en alcohol, i no alteren el sabor del whiskey. El pobre es va despertar nugat al llit... tan fort que era! Segur que mai imaginava que aquelles manilles que em feia posar anaven a ser la seva perdició. I saps? No t’ho negaré, vaig gaudir molt. Veure’l allà tombat, indefens... i quan em va pregar per la seva vida... va ser el clímax. “Lola, tranquil·litza’t, amor... ho podem arreglar, m’he portat com un porc en tu, però d’ara en endavant seré millor...” I crec que per un cop, va ser sincer. Però ja era tard. Li vaig dir que tenia raó, que s’havia portat com un porc i que en endavant ja no ho anava a ser més. Potser això de endur-me el cap ha sigut excessiu, però he pensat que tenir eixa calavera a prop em recordaria com poden ser de dolentes les males eleccions.
-          - De veritat... gaudires?
-          - No saps com! És una experiència única. T’agradaria provar-la?

-          - He de tornar a la feina – Magda es va alçar – Si vols tornar... acabe a les vuit.

dijous, de maig 14, 2015

Benvingut, senyor Marshall

         Fa uns pocs dies vaig tenir la oportunitat de tornar a veure en televisió "Bienvenido Mr Marshall". Era la quarta o cinquena volta que ho feia, la darrera va ser a l'Euromed camí de València, durant un temps en què programaven pel·lícules de Berlanga com homenatge a la seva figura. Molts de vosaltres, lectors, coneixereu l'argument: a un petit poble castellà els arriba la notícia de que els americans del "pla marshall" passaran pel poble. El que al principi és una remor acava com un veritable esdeveniment, i tot el poble s'engalana per assemblar-s'hi al sud d'Espanya "porque es lo que a los americanos les gusta".

              El cas és que, potser influenciat pels temps que corren ara mateix al País Valencià, mentre veia el film em vaig adonar que, malgrat haver sigut dirigida als voltants de l'any 1950, en realitat el seu argument no era gens estrany. El meu pensament va ser "Berlanga, no sabies massa be la que 'liaves' ". Vaig caure que estem vivint el final de la pel·lícula, i per tant ja em passat per quasi tot l'argument. Veiem la analogia: uns anys enrere de cop algú important (a la pel·lícula és algú de l'estat d'aleshores) comunica a les autoritats de la ciutat (i la comunitat autònoma) que com que som "lo millor del món" van a venir milers de turistes de tot arreu que portaran una pluja de diners, entre altres beneficis, per tothom; però que el paisatge actual és "cutre". Si muntem un aparador com pertoca l'èxit estarà assegurat. Les autoritats no es queden de braços plegats, i surten al balcó de l'ajuntament (i a tots els mitjans de comunicació que poden) per anunciar a tot el poble "a plateret i bombo" que som "la òstia en bicicleta", i que podem ser una de les millors ciutats del món si li fem un bon "rentat de cara". El cas és que probablement en el poble de la pel·lícula, fins i tot estant tan empobrits com ho estaven (Un dels genials cops de ma de Berlanga varen ser els plànols a la població per mostrar totes les misèries que patíen), hagueren tingut el seu encant promocionant el que són i el que saben fer, però aquí com allà, es va optar per un muntatge tan car com fals, amb el pensament de "això és el que els agrada". En tots dos casos els resultats són els mateixos: a la pel·lícula es pensa pagar amb les promeses de dòlars que estaven per arribar, i en realitat ho acaben pagant els veïns amb el poc que tenen. Veieu si us sona la història: aquí optarem per un embolcall "pijo" (vela, fórmula 1, òpera, "open de tenis", hípica...) amb el pensament que si atreien la gent que més diners te, doncs més diners donaria, i es va assegurar per activa i per passiva que aquestes coses es pagarien soles, quan en realitat... be, ja sabeu qui ho hem pagat. En tots dos casos a la fí no ha valgut per res: els americans passaren de llarg i no deixaren ni un clau en les arques de l'ajuntament de Villar del Rio, i aquí potser s'han estat una mica més temps però a la fi, ha sigut de passada i deixant "magres" els comptes municipals. I el decorat, ja s'imaginareu. Per cert, que també hi havia una veu crítica dintre del poble que pensava que tot era una bajanada sense sentit, però li dura poc, i acaba creient en la història dels americans.

                Però en realitat hi ha una petita diferència entre la ficció i la realitat: al film tant l'alcalde com els altres "promotors" actuen en un afany innocent per ajudar al poble, i anoten les demandes dels veïns per fer una mena de "carta" als americans; mentre que aquí l'afany ha sigut un altre: mentre tothom esperava que la pluja de diners els mullara una mica, la veritable pluja la rebien altres. Ara que estem al final de la pel·lícula i que ja hem vist com els "americans" passaven de llarg del nostre país, ara que hem vist com tot allò que s'ha fet per complaure'ls ho hem de pagar nosaltres, ens cal adonar-nos de que la vida segueix. I que hem d'aprofitar el que som i el que tenim per ser humils però al mateix temps poder dir: som el País Valencià. I potser no tenim tot el que ens deien quan ens afalagaven per treure'ns els quarts, però en tenim coses. I estem ben orgullosos d'elles.

Benvingut, senyor Marshall.

diumenge, de maig 03, 2015

La Familia (fragment)

Recordava aquell vespre amb tota claredat, ella estava pentinant la seva “Mariquita Pérez”sota la mirada de sos pares, que dia rere dia gaudien de veure la seva nena jugar; sempre havia sigut una xiqueta molt graciosa, o això li deia sempre sa tia Rosi. Aquell vespre la mare la va cridar, ella es va girar, sense deixar anar la nina que tenia a les mans, i va seure allà on sa mare indicava amb gestos. Va escoltar atentament, aquell vespre va ser el primer en què va preguntar “i aleshores qui és ma mare?”, i el primer cop que es va quedar sense resposta, o almenys sense una resposta clara.

A partir d'aquell moment aprofitava cada moment per preguntar coses de sa mare, però amb pocs fruits. Quan va acabar la EGB sols sabia que vivia molt lluny i que la estimava, però no havia pogut mantenir-la i l'havia donat per tal de donar-li una vida millor. Es considerava afortunada per tenir dues mares en lloc d'una, com la resta de companys del "cole", i somniava que algun dia vindria a buscar-la i jugarien juntes.

dimecres, d’abril 29, 2015

El Pacte

Va recolzar el seu coll amb la ma, el colze damunt la taula; i va esbotzar el seu millor somriure. Davant d'ell, un parell de "capuccinos" fumejant. Així la va mirar durant deu interminables segons.

- Tant de temps sense saber de tu... i estas tal i com et recordava!
- Ha passat molt de temps, si... tu en canvi estas molt canviat. Què se'n ha fet d'aquell nen que s'asseia sól al fons del pati i menjava bollycaos? - va respondre en una rialleta
-  Aquell nen s'ha fet gran i ha aprés que les coses no sempre van a tu, que sovint has d'anar per elles. I, de passada, s'ha tret aquelles ulleres horribles i s'ha tallat els cabells. No et rigues! semblava una nena! La meua dona encara riu quan veu les fotos.
- Aleshores et casares?
- Si, i tinc un fill. Andreu. És un bitxo que no para quiet! però ens fa riure molt. I tu? que és de la teva vida?
- No hi ha massa que contar. Vaig deixar els estudis després de la secundària, i vaig sobreviure treballant aquí i allà. I així estic... però no em puc queixar. Almenys la crisi no m'ha afectat massa; i en quan a allò altre... encara estic buscant l'home ideal. Però cada cop més pense que no existeix. Pel que sembla no hi ha massa prínceps blaus als que els agraden les dones baixetes, pigades i amb cabells rebels.
- Segur que més dels que penses! Potser és que són tímids, i els has d'anar a buscar al fons del pati.
- Potser...  - va fer altra rialleta - però ja estic gran per anar a racons humits! em disculpes un moment? Torne de seguida.

Un dels cambrers li va indicar on era el bany de senyores; va retocar-se els llavis i també va treure el llapis per arreglar-se una mica una pestanya que estava començant a molestar-la. De cop va notar una presència al seu costat, una que ja coneixia massa be, que i que en aquell moment també s'arreglava els llavis en un color roig molt cridaner per totes les dones, excepte per ella.
- Sembla bon noi. Però em pregunte si paga la pena el preu... Patir tant perquè ni tan se vols ho sàpiga!
- Importa això ara?
- No ho se, supose que no... En fi, ja saps que les bones obres no són cosa meva precísament però com en el fons hi hauria una mica d'egoisme... si et vols replantejar el pacte, encara ets a temps.

La porta del bany es va obrir, durant dos segons va poder veure la taula on era asseguda.
- No... no em penedesc de res.

La presència va desaparèixer quasi com havia arribat; ella va guardar de nou el maquillatge dins la borsa, va posar el seu millor somriure, i va tornar a la taula.

- Per on estàvem?

FI

dilluns, de març 30, 2015

CARTA A UN AMOR MUTANT

            Estimat amor mutant, fa tan poc que decidirem alterar el mon que coneixíem de dalt a baix, i tanmateix sembla que res haja canviat. I en el fons, d’això es tracta. No ha sigut un canvi traumàtic, dels de avui fa bon temps i demà plou. En realitat ha sigut un canvi lent, constant, sota la batuta del temps, que en forma de metrònom implacable ha agafat aquell parell de joves enamorats i els ha envellit a cop de rellotge. Tic, quinze dies; tac, altres quinze. Tic, un més, tac, un altre.

Fins a aquell moment en què et vares mirar a l’espill, i després em feres mirar a mi, i no ens varem reconèixer. Mentre jo esperava eixir d’un malson, el que realment havia acabat és un somni, i quan algú es desperta sols pot fer dues coses: seguir al llit, tancar els ulls i esperar que el somni continue allà, o alçar-se i eixir al carrer, disposat a enfrontar-te a al que siga que el món tinga pensat per tu.


I el món ja no serà el mateix, m’acompanyaran allà on vaja aquells records que has anat guardant en la memòria com un tresor, i em recolzaran quan estiga en els moments més baixos. Tindré un bri d’esperança, no com aquell ferro roent al qual s’agafen els que ignoren que, quan la ma ja no ho puga suportar, acabes estavellat contra el terra; sinó com una brisa que evocarà la vista de les muntanyes, els sorolls de la natura, el sabor de la sal de la mar i el tacte de la teua ma. I, en definitiva, quedes tu, que potser ja no sigues el mateix, però continues sent tu; perquè quan ens preguntàvem si ens estimaríem sempre i responíem els dos que si, d’una forma o altra, dèiem la veritat.

dijous, de març 26, 2015

Sobre l'escull, onades

Conta la llegenda que, quan ets en perill, la vida et passa davant els teus ulls, des d'allà on recordes fins al moment en què et veus en aquella situació. Però a voltes la vida et colpeja de forma violenta, sobtada. De forma en què deixes de ser tu al cent per cent, et transformes en una mena de "zombie" que actua sota el pilot automàtic. Menges sense saber què, cuines sense saber com, camines però els peus van sols, treballes però no poses l'ànima. La ment és incapaç de pensar, i solament transmet, en diapositives. les mateixes escenes. Un, i altre cop, de principi a fi i torna a començar. I sols et queda un petit marge per desitjar que aquesta onada que t'arrastra sense que hi pugues fer res s'acabe, que en tot el teu ser regne la calma i, si de cas, que el teu món torne a ser el que era.

dijous, de març 12, 2015

Perquè els contes són importants


Fa ja uns quants anys, trobe que allà pel 1996, va caure en les meves mans el meu primer Terry Pratchett. Jo no sabia qui era aquest autor, exactament igual que la persona que me'l va regalar, que probablement va anar a la primera llibreria que va trobar i va preguntar per "llibres de fantasía" (que, aleshores, llegia sovint). Casualitat o no, va encertar de ple. He llegit i rellegit aquell llibre molts cops, a l'igual que els altres de la seva famosa série del "Mundodisco" que han caigut en les meues mans. He rigut de valent en cadascú d'ells, i he dormit tard unes quantes voltes, quan estava a punt d'acabar el llibre i estava en plena acció. He admirat i admire molt a aquest autor. Tenia un sentit de l'humor i una imaginació que està a l'abast de ben pocs, com a mostra sols dir que el célebre "equipatge" que acompanya al mag Rincewind en les seues aventures va ser inspirat per una maleta tipus "trolley" que una dona arrastrava en un aeroport. I m'agrada dir que ha inspirat el meu estil, que mai arribarà a ser tan brillant com el seu.

I per tots aquells que no tenien la sort de conéixer la seva obra, us deixaré un petit paràgraf a mode d'homenatge:

"Los cuentos son importantes. La gente cree que son las personas las que dan forma a los cuentos. En realidad es justo al revés. Los cuentos existen con independencia de los que participan en ellos. Si uno sabe eso, el conocimiento es poder.

Los cuentos, grandes jirones aleteantes de espaciotiempo, llevan revoloteando y desarrollándose por el universo desde el principio de los tiempos. Y además han evolucionado. Los más débiles han muerto, y los más fuertes han sobrevivido, crecido, y engordado de tanto contarlos una y otra vez... los cuentos se retuercen, reptan por la oscuridad.

El hecho mismo de su existencia superpone una pauta sutil, pero insistente, al caos que es la historia. Las estrías de los cuentos están grabadas con tanta profundidad, que la gente las sigue de la misma manera que el agua sigue determinados senderos montaña abajo. Y cada vez que un actor nuevo se cruza en el camino del cuento, la estría se profundiza aún más. A esto se le llama "teoría de la causalidad narrativa", y quiere decir que el cuento, una vez comenzado, toma forma propia. Recoge las vibraciones de todas las elaboraciones de ese mismo cuento que ha habido a lo largo de los tiempos.

Por eso la historia siempre se repite.

dimecres, de febrer 25, 2015

RELIGIÓ Vs EDUCACIÓ PER LA CIUTADANIA

RELIGIÓ Vs EDUCACIÓ PER LA CIUTADANIA

                M’he quedat avui de pedra en veure una captura de pantalla del “Butlletí oficial de l’estat” que podria haver estat copiada d’una homilia o sermó (i potser així ho era). En concret era un paràgraf extret de la resolució 1849 de la Direcció General d’Avaluació i Cooperació Territorial (organisme que depèn del tan admirat i estimat Ministeri de Cultura), que estableix el “currículum” de l’assignatura de “religió catòlica” en educació primària i secundària. Per als que no sou versats sobre el tema, aquesta resolució dicta què s’ha d’impartir en aquestes assignatures als centres escolars de tot el territori espanyol. Us copie algunes “perles” d’aquesta resolució:
-           De acuerdo con los preceptos indicados, la Conferencia Episcopal Española ha determinado los currículos de la enseñanza de la religión católica para la Educación Primaria y la Educación Secundaria Obligatoria. (pàgina 1 de la resolució 1849).
-          La presencia de la enseñanza religiosa en la escuela responde, en primer lugar, a la importancia que esta asignatura tiene dentro de la educación para que el alumno pueda conseguir un desarrollo pleno e integral de su personalidad. La necesidad de sentido del ser humano es una evidencia a la que la escuela necesariamente debe dar respuesta. La educación de la dimensión religiosa es parte fundamental para la maduración de la persona. No podría existir una formación integral y, por tanto, una educación de calidad, si no se permitiese el desarrollo de todas las dimensiones inherentes al ser humano, entre las cuales se encuentra la religiosa. Esta capacidad básica de la persona adquiere su auténtico cumplimiento cuando se descubre el sentido de la vida. La enseñanza de la religión católica en los centros escolares ayudará a los estudiantes a ensanchar los espacios de la racionalidad y adoptar una actitud de apertura al sentido religioso de la vida, sea cual sea su manifestación concreta.
-          La realidad en cuanto tal es signo de Dios, habla de Su existencia. La iniciativa creadora de Dios tiene una finalidad: establecer una relación de amistad con el hombre. Es decir, Dios ha creado al ser humano para que sea feliz en relación con Él. Los relatos bíblicos de la Creación y el Paraíso ejemplifican bellamente la finalidad de la creación de la persona y del mundo entero para su servicio. De su origen creatural y de su llamada a participar en la amistad con Dios surge su dignidad inviolable. No obstante, el ser humano pretende apropiarse del don de Dios prescindiendo de Él. En esto consiste el pecado. Este rechazo de Dios tiene como consecuencia en el ser humano la imposibilidad de ser feliz.
-          Conviene subrayar, por tanto, que lejos de una finalidad catequética o de adoctrinamiento, la enseñanza de la religión catòlica ilustra a los estudiantes sobre la identidad del cristianismo y la vida cristiana. (aquesta ja és la òstia!)
Per si penseu que és un “fake”, us deixe l’enllaç del BOE on podreu comprovar que tot això és de veres http://www.boe.es/boe/dias/2015/02/24/pdfs/BOE-A-2015-1849.pdf ) Curiosament el currículum previst per al batxillerat no inclou aquestes referències, potser pensen que seria més difícil colar-la, ja són més grandets i tal.
En fi, es poden treure unes quantes conclusions sols del que he copiat (hi ha paràgrafs plens); per exemple que les persones no som completes si no som catòliques, que els ateus són infeliços i que aquells que donen l’esquena a déu som pecadors. (I penseu que tot això es va a ensenyar als vostres fills i filles). Però a més he recordat fa un temps la polèmica que hi va haver amb “Educación por la Ciudadania”, que sectors de la dreta criticaven per “adoctrinadora” (quines coses); i he pensat que, seguint la analogia, deuria de retirar-se la religió catòlica (entre altres moltes raons) pels mateixos fets que es criticaven en l’altra assignatura. Per cert, a partir d’aquí ho haureu de llegir amb ironia.
-          Crítica numero 1: “Educación por la Ciudadania” promou la homosexualitat entre els alumnes. Ni era veritat ni era una cosa dolenta, però ja posats, la religió catòlica promulga l’amor incondicional d’un home per la resta de la humanitat. Un home que, a més, no es rodejava de dones, i que en el sopar de comiat es va reunir únicament amb homes. Si això no és foment de la homosexualitat, no sé què pot ser. A la resolució, a més, diu “la iniciativa creadora de diós tiene una finalidad: establecer una relación de amistad con el hombre (...) para que sea feliz con él. Això respon a un model de parella, clarament; perquè no és l’amor fer feliç incondicionalment a la teua parella?
-          Crítica numero 2: “la igualtat entre les persones”. “Educación para la ciutadania” establia amb el seu currículum el respecte per totes les persones, siga quina siga el seu sexe, raça o religió. Això va ser considerat com un adoctrinament en tesis d’esquerra. Doncs be, si partim del creacionisme, tots els homes són fills d’Adan i Eva (Cosa que, per cert, promouria l’incest, però això és un altra història); per tant i com segons les tesis de l’església s’ha d’estimar als germans, resulta que tothom, de la religió que siga o siga de la raça que siga, ha de ser considerat com a tal i, per tant, tots som iguals. Adoctrinament d’esquerres, per tant.

Sols són dos i es podrien extreure unes quantes. En serio, feu una ullada a la resolució, és de riure per no plorar.

dilluns, de febrer 09, 2015

CARTA DE UN NEOLIBERAL A LOS NUEVOS ARRIBISTAS

                Querido recién llegado a la política, te escribo esta carta para desmentir algunas de las insidias que desde hace tiempo se reproducen en los medios de comunicación, antes de que calen más hondo; y además para orientarte un poco en tu nueva profesión, que seguro que ejercerás con el mismo orgullo que nosotros. Y es que no has de ver odio o rencor en las palabras que algunos de mis compañeros profieren en la prensa o en las tertulias televisivas. A nosotros no nos importa que lleguen nuevas caras a la política de éste país, nunca lo hemos hecho, pero siempre y cuando se esté preparado para el cargo que se va a ostentar. La historia nos dice que cada vez que alguien con principios ha ostentado el poder ha terminado por acaecer un desastre absoluto, para nosotros claro. Así que he decidido escribirte estas líneas para intentar corregir éstas actitudes antes de que sea demasiado tarde, visto que tal y como van las encuestas es muy probable que acabemos estrechándonos las manos.

                Antes que nada, debes saber que no usamos nunca la palabra “casta”, al menos con la gente de afuera. No es un tabú gratuito, si todo el mundo fuera por ahí pensando que somos más que ellos tarde o temprano alguien diría “por qué yo no”, y se armaría la marimorena.  Es más, tampoco hacemos aquellas cosas que son propias de una “casta”. Hacemos más horas en el Congreso que un reloj, vamos a trabajar en transporte público y, aunque viajamos mucho, lo hacemos para trabajar; y nada de esto es mentira. Si la conciencia te molesta, debes pensar que el Candy Crush y el Apalabrados cuentan como “formación”, que los coches oficiales deben considerarse como “transporte público” puesto que lo pagan todos los españoles, y que “trabajarse” a alguien durante un viaje cuesta mucho esfuerzo.

                En segundo lugar, hay que tener cuidado con el populismo. Un poco de populismo es bueno, especialmente cuando se acerca la campaña electoral. ¿Quién no ha dicho nunca “es cierto que no hemos cumplido esta promesa electoral pero si me votas a la siguiente seguro que si”? Pero todo tiene un límite. Es cierto que algunas ideas vuestras me han parecido muy acertadas, por ejemplo eso de la “renta básica”. Bravo, es un ejemplo claro de medida populista con un alto índice de éxito, ¿Quién en sus sanos cabales no votaría a favor de tener cuatrocientos eurazos por la cara cada mes? Pero siempre y cuando no se cumpla, claro. Excusas puedes poner las que quieras, mi favorita es “Ahora hay otras prioridades para la ciudadanía”. Y ya, si eres muy “artista”, puedes “cumplirla pero no cumplirla”. Mira Zapatero y sus 400 euros, en la práctica la forma de cobrarlos era tan complicada que nadie los quería. También puedes fijarte en las bajadas de impuestos de Aznar: se baja un impuesto y se sube otro, balanza equilibrada.

                Pero lo que más nos saca de quicio a los neoliberales es vuestra actitud hacia los problemas de la gente. Ya sé que nuestra tarea como trabajadores públicos es hacer la vida a los demás mucho mejor, pero pensad en esto: si, mañana, resolviéramos todos los problemas que aquejan a la ciudadanía, ¿qué pasaría con nosotros? Yo os lo diré: los ciudadanos empezarían a creer que, puesto que sus necesidades están cubiertas y hay bienestar, ya no servimos para nada, y nos echarían a patadas. Quizá con botas de seda, pero a patadas. ¡Y entonces ya me explicarás como nos ganamos la vida! Pero ojo, si los ciudadanos perciben que no realizamos nuestra tarea también pensarán que somos inútiles y acabaríamos con una bota en el culo, y ésta no tan cómoda; así que lo que hacemos es hacer creer que los resolvemos. O que trabajamos para resolverlos. Y cuando pasa demasiado tiempo y puede pasar que no nos crean, pues o lo resolvemos y creamos otro, o lo resolvemos pero no lo resolvemos. O, si tienes mucha jeta, lo empeoras y le pasas el favor al siguiente. Un buen problema puede asegurar un par de legislaturas, garantizado.

                Y bueno, de momento me despido, no sin antes reconocer que, al menos, en el tema fiscal, progresan adecuadamente. Parece que han entendido que la vida es corta, pero la legislatura más, y que hay que procurarse en un tiempo corto un capital que permita seguir siendo un respetado representante de la ley. Eso sí, las formas aún son muy chapuceras. Hasta un simple policía de barrio (con todo el respeto a las fuerzas y cuerpos de seguridad del estado), habría podido encontrar esos detallitos de hacienda. Y la cuantía… con eso no da ni para la letra del Chalet en Las Rozas. Y, sobretodo, nunca, nunca, nunca se regulariza la situación; siempre se niega todo, de todas las formas posibles y en todos los lugares posibles. Y si se ponen muy pesados siempre puedes hacer la del calamar (o la de Granados) y convertirte en adalid de la corrupción. Como mucho te la puedes jugar si se convoca una amnistía fiscal, pero aun así a veces hay quien se entera. Nos vemos en la bancada.

Afectuosamente, tu amigo neoliberal.

dissabte, de gener 10, 2015

Ciegos, sordos, ¿mudos?

Sentado sobre el borde lloraba y se desgañitaba al ver lo que sus sordos fieles cometían en su nombre

(Dedicado a todas las religiones)

dimecres, de novembre 05, 2014

I quan va tornar a obrir els ulls, el merder encara estava allà

Des que va sortir tota la qüestió independentista a Catalunya he intentat mantenir cert marge respectuós, bàsicament per dos motius: el primer és que, després de tot, Catalunya no és la meva terra, malgrat que sí la de acollida durant els darrers anys; i a més perquè no es pot evitar pensar, vistos els actors d'aquesta trama, que hi ha en algún lloc un gat amagat. Però ara que s'acosta el 9-N, data triada en un principi per fer la famosa "consulta", estem assistint a un espectacle que demostra una mica quin és el nivell polític regnant.

Començant pel propi president de la Generalitat de Catalunya, Artur (Arthur per als castellanoparlants, pel que es veu) Mas. La seva proposta és, dintre del que cap, prou legítima. La democràcia es basa en  que el poder l'ostenta el poble, el qual ho delega en els seus representants; a qualsevol empresa els representants rendeixen comptes i consulten els accionistes, per exemple; i aquestes no solen ser grans exemples de democràcia, precísament. No hi deuria haver cap problema en poder preguntar al poblè què vol. Però condicionar-ho tot únicament a la consulta i la independència em sembla quant menys un engany. Hi ha qui diu per aqui que realment el que es pretén és amagar retallades i demés, i no són precísament fans de Alicia Sanchez Camacho. La idea que es vol vendre és que les coses estan molt malament per culpa de Espanya, i que en marxar tot anirà radicalment molt millor, però el cert és que no hi ha proves, ni que ho siga ni que no ho siga; malgrat que sí és cert que manca finançament per part de l'estat. La sensació és que tot l'executiu està bolcat en la consulta i la resta no importa.

La contrapart és el govern espanyol, encapçalat per Mariano Rajoy, que davant aquest problema ha optat per fer la tècnica de l'estruç, i impedir qualsevol tipus de consulta per por al que puga sortir de les urnes. És com quan el metge ens recomana fer-nos una anàlisi i nosaltres no ho fem per por a que surta que tenim colesterol. Però el cert és que, encara que no veiem escrit en un paper que tenim el colesterol alt, aquest ja hi és, per tant aquesta seria una conducta prou absurda però fruit de la por a haver-se de posar a règim, o fer esport, o totes dues coses. És a dir, si no ho veig és que no existeix. Però quan obres els ulls encara està allà. Seguint el símil, si optem per no fer-nos l'anàlisi i seguir com si no passara res, molt probablement no soles no reduïrem el colesterol sinò que l'augmentarem, i precísament això passa amb els independentistes: cada cop hi ha més. Amb el risc que després damunt et titllen d'antidemocràtic, vist que també heu prohibit el referèndum a les Canàries sobre les prospeccions petrolíferes.

I després estan la resta de partits que no saben què fer, bàsicament perquè parteixen de dues premisses: "adoptem la postura que adoptem hi haurà qui es cabreje en nosaltres" i "no tenim temps a explicar-ho, que venen les eleccions". Així que venen respostes com "Si, però no", "No, però si", "No és assumpte nostre" i la meua favorita: "no se què s'ha de fer, però sí sé que de haver governat jo hauría sabut què fer".

En fi, si més no, ja veieu una mica com va tot. En definitiva, jo els diria (parafrasejant a uns grans amics meus) "deixeu-los votar, i després veurem qui llaura"