Em considere ciclista des de la
infantesa, quan sortia a fer els primers volts amb una Orbea plegable de les de
quadre en V i manillar de vaca, pels camins del Saler. Des d’aleshores la meva
relació amb les dues rodes s’ha fet més i més gran, i gaudesc pedalant ja siga
per fer una escapada de dissabte matí, com per fer un volt per la ciutat o anar
a treballar. Durant aquest temps m’han tret de la via dos cops, en Montcada per
un senyor que volia entrar a un camí rural i li va donar igual tot, i un esportiu
que volia entrar a Ciutat Fallera. He sigut atropellat dos cops, davant
Història per un vianant que no es va adonar que envaïa el carril bici (la xica
em va demanar disculpes i es va interessar per mi), i un Volvo blanc davant
Rectorat que va esperar pacientment a que treies la roda davantera de sota el
cotxe per poder continuar la seva marxa, sense cap molèstia tret de un lleuger
xiulit a les orelles causat pels improperis que altre ciclista i jo li
llençàvem. He hagut d’aguantar retrets, la majoria per tenir l’atreviment de
compartir asfalt amb ells, mentre passaven a mig metre i fent sonant el clàxon
(Cosa molt perillosa). L’any passat vaig haver d’esquivar la porta d’un 4x4
aparcat en segona fila, oportunament oberta, fins i tot en una ocasió vaig
haver de picar la xapa d’un vehicle que feia marxa enrere, parlant pel mòbil, i
sense mirar qui hi havia a prop. Sense anar més lluny, fa dues setmanes el
conductor d’una furgoneta, que es va llençar a passar-me quan va veure que
senyalitzava la maniobra de canviar de carril (el que anava obligava a girar
cap a la dreta), em va preguntar si estava boig, quan va haver de frenar per no
colpir-me per darrere.
De tots aquets incidents he
sortit il·lès, per sort, per perícia o per les dues coses; però us puc ben
assegurar que és el “dia a dia” de milers de aficionats al ciclisme o
simplement gent que va a treballar de forma saludable. Molt probablement la
majoria d’aquestes persones que he mencionat al paràgraf anterior no anaven ni sota la
influència del l’alcohol ni les drogues; el que tracte de dir és que el problema de
fons és un problema de respecte mutu. Cert que molts ciclistes actuen
imprudentment o inadequadament (igual que vianants, conductors, motoristes...);
també és cert que el perill potencial que representen és molt menor que el dels
conductors (però sí major que el dels vianants); però es parteix des del punt
de vista en què hi ha un mitjà de transport “superior” i altres mitjans que ens
hem d’adaptar a ell, i el correcte seria una adaptació mútua i igualitària
perquè es puga generar una convivència entre tots.
Com fer-ho? Be, això sembla el
complicat. Iniciatives que promouen una ciutat més amable, com les que s’estan
duent a terme darrerament, són un bon punt de partida. Evidentment cal molta
educació vial per tothom, vagi sobre quatre rodes, dues o cap. I cal vigilància
per tal que es complesca la llei; no l’agreujament de les penes, com he vist a
dir, perquè aquesta petició neix de la ràbia i jo no crec que matar un ciclista
haja de ser pitjor que matar una persona, perquè tots són persones. Però si és
culpable, per descomptat que ho ha de pagar. I, especialment cal un esforç personal
de tothom, de no creure’s més que la resta, i de saber compartir carrers i
carreteres, perquè hi ha espai per tothom.
FRANXAPA
