dimecres, de maig 10, 2017

EM CONSIDERE CICLISTA

Em considere ciclista des de la infantesa, quan sortia a fer els primers volts amb una Orbea plegable de les de quadre en V i manillar de vaca, pels camins del Saler. Des d’aleshores la meva relació amb les dues rodes s’ha fet més i més gran, i gaudesc pedalant ja siga per fer una escapada de dissabte matí, com per fer un volt per la ciutat o anar a treballar. Durant aquest temps m’han tret de la via dos cops, en Montcada per un senyor que volia entrar a un camí rural i li va donar igual tot, i un esportiu que volia entrar a Ciutat Fallera. He sigut atropellat dos cops, davant Història per un vianant que no es va adonar que envaïa el carril bici (la xica em va demanar disculpes i es va interessar per mi), i un Volvo blanc davant Rectorat que va esperar pacientment a que treies la roda davantera de sota el cotxe per poder continuar la seva marxa, sense cap molèstia tret de un lleuger xiulit a les orelles causat pels improperis que altre ciclista i jo li llençàvem. He hagut d’aguantar retrets, la majoria per tenir l’atreviment de compartir asfalt amb ells, mentre passaven a mig metre i fent sonant el clàxon (Cosa molt perillosa). L’any passat vaig haver d’esquivar la porta d’un 4x4 aparcat en segona fila, oportunament oberta, fins i tot en una ocasió vaig haver de picar la xapa d’un vehicle que feia marxa enrere, parlant pel mòbil, i sense mirar qui hi havia a prop. Sense anar més lluny, fa dues setmanes el conductor d’una furgoneta, que es va llençar a passar-me quan va veure que senyalitzava la maniobra de canviar de carril (el que anava obligava a girar cap a la dreta), em va preguntar si estava boig, quan va haver de frenar per no colpir-me per darrere.

De tots aquets incidents he sortit il·lès, per sort, per perícia o per les dues coses; però us puc ben assegurar que és el “dia a dia” de milers de aficionats al ciclisme o simplement gent que va a treballar de forma saludable. Molt probablement la majoria d’aquestes persones que he mencionat al paràgraf anterior no anaven ni sota la influència del l’alcohol ni les drogues; el que tracte de dir és que el problema de fons és un problema de respecte mutu. Cert que molts ciclistes actuen imprudentment o inadequadament (igual que vianants, conductors, motoristes...); també és cert que el perill potencial que representen és molt menor que el dels conductors (però sí major que el dels vianants); però es parteix des del punt de vista en què hi ha un mitjà de transport “superior” i altres mitjans que ens hem d’adaptar a ell, i el correcte seria una adaptació mútua i igualitària perquè es puga generar una convivència entre tots.


Com fer-ho? Be, això sembla el complicat. Iniciatives que promouen una ciutat més amable, com les que s’estan duent a terme darrerament, són un bon punt de partida. Evidentment cal molta educació vial per tothom, vagi sobre quatre rodes, dues o cap. I cal vigilància per tal que es complesca la llei; no l’agreujament de les penes, com he vist a dir, perquè aquesta petició neix de la ràbia i jo no crec que matar un ciclista haja de ser pitjor que matar una persona, perquè tots són persones. Però si és culpable, per descomptat que ho ha de pagar. I, especialment cal un esforç personal de tothom, de no creure’s més que la resta, i de saber compartir carrers i carreteres, perquè hi ha espai per tothom.

FRANXAPA

dimarts, de novembre 15, 2016

ESPILLET, ESPILLET MÀGIC


Recordem el conte: la bruixa (malvada, és clar), que acostuma consultar tots els dies un mirall màgic que mai diu mentides, s’adona que ella no és la més (bonica), que ho és una tal “Blancaneus” de la qual gairebé no ha sentit parlar. (La resta dels seus súbdits sembla que si). Tres o quatre consultes més endavant es rendeix a la evidencia de que la Blancaneus mola i ella no. I davant aquesta situación pren la decisió de fer matar la Blancaneus. De moment deixem aquesta historia aquí, i treurem a nans, pardals cantarins i besos de príncep (Encantat: jo em dic Fran).

Si aquesta situación fos real i te’n adonares que hi ha algú que de cop és més guapo, més simpàtic i més enrrotllat que tu; podries fer tres coses: 1) passes del tema, 2) Intentes millorar i ser més guapo, simpàtic i enrrotllat del que eres, o 3) Segueixes l’exemple del conte i mires d’eliminar a qui et fa ombra (metafóricament) per tornar a ser guai. Si tries la primera opció probablement ho faces perquè et sents a gust amb tu mateix i passes del que la resta diga. Si tries la segona opció potser és degut a que tens algún problemeta d’autoconfiança que et costarà tota una vida de reinventar-t’hi i millorar constantment, aixó si; i si tries la tercera tens un problema d’autoconfiança al qual no saps fer-li front i a més ets dolent. Perquè no t’importarà pasar per damunt de qui sigui per ser el/la millor. En qualsevol cas seria un anàlisi molt superficial i probablement als lectors els vinguin al cap situacions puntuals. Però en realitat aquesta síndrome de la Blancaneus ja es viu a la política actual.

Pensem-ho  be, fins ara el poder en Europa el copava un sistema polític, la socialdemocracia, que tothom estimava com ideal: res no li feia ombra, el seu germanastre lleig (el comunisme) estaba gairebé desaparegut. Tothom deia que aquest sistema en el que s’anaven alternant en el govern neoliberals i socialdemócrates (amb alguna pinzellada dels ecologistas o de la vella Esquerra) era el millor del món i hauria de durar mil anys. Els partits tradicionals es miraven a l’espill cada 4 anys si fa no fa, i la resposta era sempre positiva: “ningú mola més que vosaltres”. Fins que arriba un moment en què l’espill diu que ells ja no molen i altres molen més. Es planteja el mateix problema que va tenir en el seu dia la bruixa, davant el qual trien la solución número tres: dirigir els esforços a destruir a qui amenaça la seva posició, sota la etiqueta de “populistes” (etiqueta que engloba a tota la resta, des de la ultra dreta fins la ultra Esquerra), en lloc de dirigir els esforços a fer autocrítica i apropar-t’hi als ciutadans, que després de tot són els que et posen al lloc.

Però és clar, al conte la bruixa intenta matar la Blancaneus tres cops i sols aconsegueix que aquesta dorma un temps, fins que es desperta i es fa amb el poder. I aquí la situació va pel mateix camí, perquè en definitiva a la gent li te igual si aquest o l’altre és un populista o no (Fins i tot, com hem comprovat, si és feixista o no). Sols queda veure si finalment algú te trellat i dedica els seus esforços al que realment importa, o baixaran la guardia pensant que el “monstre” està mort en lloc d’estar becant, i ens despertem amb ves a saber quin príncep o princesa al càrrec.

Espillet, espillet màgic, almenys fes-nos arribar una mica de trellat.

dimarts, de setembre 13, 2016

Ven


Ven a vernos. No te lo puedes perder. Ven a la vieja Europa. Piérdete por nuestros parajes, admira nuestros bosques, sumérgete en nuestras playas. Aliméntate el alma con nuestros monumentos, con nuestra cultura, empápate bien. Mima tus sentidos, disfruta con la gastronomía, con la enología. Descubre todo lo que el capitalismo puede ofrecerte. Podrás tener lo que quieras, podrás ser lo que quieras (Si tienes dinero para pagarlo, claro). Paséate por nuestros bulevares y compra, aprovéchate. Estamos de rebajas, este año grandes descuentos en derechos humanos y 2x1 en violencia; y si te quedas más de lo esperado, tendrás un extra en xenofobia. Ven a vernos, te recibiremos como es debido. Con palos y piedras, con tipos armados, con altos muros. Te proporcionaremos un hogar. Bueno, una habitación. Bueno, una celda. Te daremos trabajo, el que no nos guste; tendrás un salario digno. Bueno, un salario. O algo parecido. Te haremos disfrutar de nuestra cultura, sí o sí. Envolveremos en paquetes tu dignidad y la enviaremos por ti a la mierda Por eso ven, no dejes de venir, no tengas en cuenta las apariencias. Y, sobre todo, acuérdate de pagar la cuenta al salir.

diumenge, de juny 19, 2016

CARTA DE LA MAREDEUETA A TOTS ELS VALENCIANS

“Benvolguts humans, creients o no. Perdoneu que m’adrece a vosaltres d’aquesta manera. Sóc molt poc donada a aparicions en públic, i no estic acostumada. Com haureu pogut endevinar sóc la verge dels desemparats, la patrona dels valencians, i m’he decidit a escriure-vos unes línies perquè ja estic molt farta del tema del cartellet. Que no és un “robado”, ni un “photoshop” de eixos que diuen. La moreneta i jo posarem amb molt de gust per al cartell, perquè defenia el que el meu fill va defensar durant tota la seva vida: l’amor lliure. Si, si recordeu el llibret aquell que els seus amics li escrigueren després de morir, deia “estimeu-vos els uns i els altres”, no recorde que en cap lloc diga “els uns amb LES altres”. Entereu-vos: el meu fill es donava besos amb tots els seus amics. O us penseu que el bes de Judas va ser una excepció? Hi ha per ahi imatges que ho proven. I a més, no sé perquè tant de escàndol! Quan em vaig liar amb un colom i em va deixar prenyada no diguéreu res! I ara perquè em dona la gana fer un bes a la meua cosina, porteu pancartes de “contra la degeneración”. Perdona? M’estàs dient degenerada? Sóc la teua patrona! Què passa, que els àngels no tenen sexe, i les verges estem obligades a besar sols nois? Sou tots iguals! Oblideu els valors i feu cas a vells verds com el Cañizares aquest, amb les bajanades aquestes de la ideologia de gènere i l’imperi gai; queda molt be venerar les dones com jo, però que es queden ahi, de mostra. I això de resar un rosari per desagraviar-me! A vore si t’enteres, moniato! Jo ja tinc plaça al cel! Vaig haver de criar un fill i deixar que me’l treieren, pel be de la humanitat! Preocupa’t tu per buscar-t’hi una plaça, que de moment magre ho tens! I sé de què em parle! A ningú se li ha impedit el pas al cel per estimar els altres, siguin qui siguin. Però de il·luminats que fomenten l’odi entre les persones, l’infern és ple. Així que millor guarda’t els rosaris per tu, xato! En fi, perdoneu el llenguatge, però és que se l’escalfa la boca i... que sols volia dir-vos que no deixeu que il·luminats us diguen què heu de fer o a qui heu d’estimar. Sigau lliures. Que d’això precisament és del que parlava el meu fill”


Signat: La geperudeta.

dimarts, de març 08, 2016

Un dia com molts

Ves a veure, crec que el nen s’ha despertat. Has de comprar cafè, ja quasi no queda. Vas a sortir així? Que on vas? Ho dic perquè et fa cuixes grosses. El dinar és ja a taula? No et preocupes, deixa-ho a la pica i a la nit ja ho rentes. Deuries sortir a córrer en mi, darrerament estàs fent una mica de panxa, et farà be. Aquest vestit t’està molt afavoridor; va, ves a dormir al nen i t’espere a l’habitació. I ja que hi vas, podries posar-me una copeta? Gràcies, estimat.

dilluns, d’octubre 26, 2015

Soroll de plats (Fragments)

-     - Va ser fàcil. Més que no em pensava. Recordes eixes càpsules que ens donaven a l’hospital per dormir? Em vaig quedar un blister, i escolta: es dilueixen molt be en alcohol, i no alteren el sabor del whiskey. El pobre es va despertar nugat al llit... tan fort que era! Segur que mai imaginava que aquelles manilles que em feia posar anaven a ser la seva perdició. I saps? No t’ho negaré, vaig gaudir molt. Veure’l allà tombat, indefens... i quan em va pregar per la seva vida... va ser el clímax. “Lola, tranquil·litza’t, amor... ho podem arreglar, m’he portat com un porc en tu, però d’ara en endavant seré millor...” I crec que per un cop, va ser sincer. Però ja era tard. Li vaig dir que tenia raó, que s’havia portat com un porc i que en endavant ja no ho anava a ser més. Potser això de endur-me el cap ha sigut excessiu, però he pensat que tenir eixa calavera a prop em recordaria com poden ser de dolentes les males eleccions.
-          - De veritat... gaudires?
-          - No saps com! És una experiència única. T’agradaria provar-la?

-          - He de tornar a la feina – Magda es va alçar – Si vols tornar... acabe a les vuit.

dijous, de maig 14, 2015

Benvingut, senyor Marshall

         Fa uns pocs dies vaig tenir la oportunitat de tornar a veure en televisió "Bienvenido Mr Marshall". Era la quarta o cinquena volta que ho feia, la darrera va ser a l'Euromed camí de València, durant un temps en què programaven pel·lícules de Berlanga com homenatge a la seva figura. Molts de vosaltres, lectors, coneixereu l'argument: a un petit poble castellà els arriba la notícia de que els americans del "pla marshall" passaran pel poble. El que al principi és una remor acava com un veritable esdeveniment, i tot el poble s'engalana per assemblar-s'hi al sud d'Espanya "porque es lo que a los americanos les gusta".

              El cas és que, potser influenciat pels temps que corren ara mateix al País Valencià, mentre veia el film em vaig adonar que, malgrat haver sigut dirigida als voltants de l'any 1950, en realitat el seu argument no era gens estrany. El meu pensament va ser "Berlanga, no sabies massa be la que 'liaves' ". Vaig caure que estem vivint el final de la pel·lícula, i per tant ja em passat per quasi tot l'argument. Veiem la analogia: uns anys enrere de cop algú important (a la pel·lícula és algú de l'estat d'aleshores) comunica a les autoritats de la ciutat (i la comunitat autònoma) que com que som "lo millor del món" van a venir milers de turistes de tot arreu que portaran una pluja de diners, entre altres beneficis, per tothom; però que el paisatge actual és "cutre". Si muntem un aparador com pertoca l'èxit estarà assegurat. Les autoritats no es queden de braços plegats, i surten al balcó de l'ajuntament (i a tots els mitjans de comunicació que poden) per anunciar a tot el poble "a plateret i bombo" que som "la òstia en bicicleta", i que podem ser una de les millors ciutats del món si li fem un bon "rentat de cara". El cas és que probablement en el poble de la pel·lícula, fins i tot estant tan empobrits com ho estaven (Un dels genials cops de ma de Berlanga varen ser els plànols a la població per mostrar totes les misèries que patíen), hagueren tingut el seu encant promocionant el que són i el que saben fer, però aquí com allà, es va optar per un muntatge tan car com fals, amb el pensament de "això és el que els agrada". En tots dos casos els resultats són els mateixos: a la pel·lícula es pensa pagar amb les promeses de dòlars que estaven per arribar, i en realitat ho acaben pagant els veïns amb el poc que tenen. Veieu si us sona la història: aquí optarem per un embolcall "pijo" (vela, fórmula 1, òpera, "open de tenis", hípica...) amb el pensament que si atreien la gent que més diners te, doncs més diners donaria, i es va assegurar per activa i per passiva que aquestes coses es pagarien soles, quan en realitat... be, ja sabeu qui ho hem pagat. En tots dos casos a la fí no ha valgut per res: els americans passaren de llarg i no deixaren ni un clau en les arques de l'ajuntament de Villar del Rio, i aquí potser s'han estat una mica més temps però a la fi, ha sigut de passada i deixant "magres" els comptes municipals. I el decorat, ja s'imaginareu. Per cert, que també hi havia una veu crítica dintre del poble que pensava que tot era una bajanada sense sentit, però li dura poc, i acaba creient en la història dels americans.

                Però en realitat hi ha una petita diferència entre la ficció i la realitat: al film tant l'alcalde com els altres "promotors" actuen en un afany innocent per ajudar al poble, i anoten les demandes dels veïns per fer una mena de "carta" als americans; mentre que aquí l'afany ha sigut un altre: mentre tothom esperava que la pluja de diners els mullara una mica, la veritable pluja la rebien altres. Ara que estem al final de la pel·lícula i que ja hem vist com els "americans" passaven de llarg del nostre país, ara que hem vist com tot allò que s'ha fet per complaure'ls ho hem de pagar nosaltres, ens cal adonar-nos de que la vida segueix. I que hem d'aprofitar el que som i el que tenim per ser humils però al mateix temps poder dir: som el País Valencià. I potser no tenim tot el que ens deien quan ens afalagaven per treure'ns els quarts, però en tenim coses. I estem ben orgullosos d'elles.

Benvingut, senyor Marshall.