dilluns, d’octubre 02, 2017

Bravo, señor Rajoy



Señor Mariano Rajoy: Le he pillado. Ya no hace falta que se esconda, puede ser claro y decirlo bien alto: usted quería que Catalunya se independizase. Tampoco es tan descabellado, seguramente debía estar hasta las narices de ellos. Para empezar no había manera de entenderlos, siempre hablando de esa forma tan rara. Y esa manía de ir siempre pidiendo, unos euritos aquí, unas inversiones allá… por no hablar de eso de creer que Barcelona está por encima de Madrid, y en fútbol ni lo mencionemos. Seguro que hasta pusieron al presidente ese con el nombre tan raro para hacerle sufrir, ¿cómo se pronuncia? ¿Puchdemon? ¿Puigdemons? Así que se le ocurrió este astuto plan.

Vale, que lo de llevar al Constitucional l’Estatut fue en realidad para tocarle las narices a ZP y llamarle “independentista” y esas cosas; y seguramente cuando le negó la financiación a Mas fue un arrebato por cabreo, pero luego a partir de eso le salió la vena independentista, y entonces maquinó su plan: era perfecto. Para empezar taparía unos cuantos casos de corrupción, afianzaría el voto de la extrema derecha, tan debilitado desde lo del aborto. Se ahorraría unas cuantas inversiones, como el “corredor mediterráneo”, y ya de paso favorecería el central, por Madrid, como debe ser. Con suerte hasta el Barça se marchaba a jugar a Francia, y dejaba vía libre al Madrid para ganar cuantas ligas quisiera. Si, vale, perdía un “chivo expiatorio”, pero siempre podría contar con los valencianos. Un par de presupuestos más y se soliviantan igual. Lo mirase por donde lo mirase, eran todo ventajas. Claro, que no podía mostrarse en público a favor. De ahí su astucia.
Había que dar un empujoncito a “Árthur Mas”, que de todas formas siempre había sido un blandengue. Tirar un poco del Tribunal Constitucional para que encienda algo los ánimos, meter a la Fiscalía a trabajar un poco, poner a Fernández Díaz de ministro del interior… Por no hablar del detallito de poner a García Albiol de jefe del partido. A poco que los cachorros de la ultraderecha movieran algo por twitter, iba a subir el independentismo como la espuma. Por un momento pensó que lo conseguiría, cuando se empezó a hablar de “declaración unilateral”, pero entonces perdieron las elecciones y le cortaron la cabeza a Mas. No, había que emplear medidas más fuertes.

Está claro, usted quería que se marcharan. Sólo de esa forma se explica las medidas que desde hace semanas su gobierno ha tomado. Sólo eso explica por qué ha convertido un “problemilla” en un “problemón”. Porque antes de mandar a sus chicos a aporrear a los ciudadanos, antes de que sus cachorros fueran a la Puerta del Sol a cantar el “cara al ídem”, el independentismo no superaba el 40% de los votos. Según sondeos del “Govern Català”, ojo. Su deriva autoritaria no sólo ha aumentado exponencialmente ese porcentaje, ha conseguido usted que media España simpatizara con la consulta (Ojo, no con el independentismo, con la consulta), y que desde Europa se vea a Catalunya y su “procés” con mejores ojos. No sólo eso, ha conseguido dar legitimidad a una votación que, según ustedes mismos, no tenía. Ahora da igual si se ha votado o no, cómo, por qué, o cuantas veces, porque al mandar a los de las porras ha legitimado todo eso. Ha conseguido su propósito, que Catalunya se sienta fuera de España. Bravo. Es usted un lince. Lástima que muchos no lo vea igual.

dijous, de setembre 14, 2017

alèrgia

Ja sabeu que sóc poc donat a compartir coses massa personals per xarxes socials, però ara he de fer una excepció, perquè hi ha alguna cosa que em ronda el cap. No serà fàcil confessar-ho però allà va: em proeocupa el govern d'Espanya. Potser puga sonar massa personal, fins i tot estrany, però ja se sap que els que patim alguna dolencia no podem evitar solidaritzar-nos amb aquells amb qui la compartim, i al igual que jo, tinc sospita que el govern pateix una alèrgia greu.

Penseu-ho be: què és una alérgia? Una reacció desmesurada de l'organisme davant algun factor extern, o alèrgen. Quan el cos detecta que un d'aquestos agents es troba a prop, reacciona enviant les defenses a acabar amb tot el que troben per por a que aquest petit (sovint) agent destrueixi tot; normalment aquesta forma de reaccionar acaba sent pitjor que l'alérgen en si, i en ocasions suposa la pròpia mort de l'organisme fruit de la reacció exagerada.

Feia un temps ja sospitava algu a cosa, perquè els alèrgics (especialment quan sabem a qué reaccionem malament) ens allunyem dels possibles alérgens com de la pesta. Jo, per exemple, fuig de qualsevol ambient mínimament humit, i malgrat m'encisen els gats no m'aprope a un siamés ni dibuixat. Al igual que jo, el govern actual ha fet qualsevol cosa per apartar-s'hi de l'alérgen; per aquest motiu va aprovar la reforma de l'article 135 de la Constitució sense consultar préviament a la ciutadania. Ah, que no ho havia dit? Doncs si, el govern és alèrgic a preguntar. Be, podria dir que és alèrgic a la democràcia, però potser aixó sona massa populista. De la mateixa manera tampoc ha consultat sobre el rescat a la banca, i sols ha acceptat la "Iniciativa legislativa popular" de la llei antidesnonaments un cop l'ha deixat ben polida d'elements que puguen causar una reacció malsana.

El poblema és que per molt que t'allunyes, a la fi, acabes ensopegant amb la teva némesis, i aleshores més et val estar preparat. I així li ha passat ara amb el tema de referéndum català: el govern ha topat de cara amb el seu alèrgen en la versió més forta, i ja tenim la reacció del sistema immunitari: policies buscant urnes, guardies civils assetjant impremptes, jutges investigant alcaldes a dojo... Perquè s'ha de dir: eixos funcionaris, no estan lluïtant per evitar l'independentisme: aquesta és la tremenda por del govern, que fa que reaccione d'aquesta manera. El que estan fent és tractar d'impedir una votació, que després pot anar de qualsevol manera (Perquè aqui ningú ha dit que el SI guanyarà per golejada: ni tan se vol els propis partidaris).

Convindreu en mi que aquesta reacció és molt exagerada, tingau la postura que tingau. De moment tothom coincideix que els cossos i forces de seguretat de l'Estat estan fent el ridícul (Especialment si es te en compte que esten en alerta 4 antiterrorista), però al igual que les reaccions alèrgiques en un cos, els seus resultats són pitjors que el propi alèrgen, i tinc sospita que els únics resultats que estan obtenint és augmentar el nombre d'independentistes.

Així que de moment, permeteu-me que tinga una petita esperança de que al final la reacció no haja sigut per tant. O almenys que algún antistamínic potent actue i mire de convéncer el govern que preguntar no és tan dolent, i que de tant en tant no està malament fer-ho.

Francesc Palanca

dimecres, de juny 28, 2017

Manifiesto de un neoliberal a favor del dia del orgullo hetero

Buenas tardes, queridos conciudadanos. Espero que no me hayais echado de menos, pero es que ya sabeis cómo es la vida de un político: siempre de reunión en reunión, de consejo en consejo, sin apenas tiempo para juntarse con el pueblo. Y bueno, ya es un alivio que no haya elecciones cerca.

En fin, que me he decidido a volver a escribiros unas lineas, queridos compatriotas, para declararme a favor de una iniciativa que, en los últimos dias, está en boca de todos. Y no hablo de eso de la maternidad subrogada, no. Hablo del dia del orgullo hetero. Porque si, porque mucho llenarnos la boca con lo del derecho a la igualdad, y eso de que los españoles somos iguales ante la ley, y luego permitimos estas cosas: que durante unos dias una parte de la población (probablemente cuatro modernos, porque hace 40 años de estas cosas no habia en España, que lo sé yo), haga suya la calle y monte numeritos, desfiles y demás jaranas, para "acongojar" al resto de españoles que no son como ellos. Y eso no está bien; y no por el hecho en si, (porque yo soy muy amigo como el que más de una buena juerga), sino porque sólo se le permite a una parte estar representada y al resto no. Por eso, cuando leí por twitter que un grupo de valientes pedia un dia del orgullo hetero, quise agregarme a esa demanda, y os explicaré porqué. Concretamente necesitamos un dia del orgullo hetero... porque si! Coño ya! cuándo nos ha hecho falta un motivo para celebrar algo? Si hasta salen de fiesta los del Atlético de Madrid, pobrecitos! Con lo mal que lo pasan durante el año! pero bueno, otro dia os hablo del dia del orgullo atlético, que eso da para otra parrafada. Pues eso, necesitamos un dia del orgullo hetero, para reivindicar que somos muy hombres y muy machos, por mucho que digan. Y me he tomado hasta la libertad de redactar una propuesta de programa ludico-festivo, para que veais!

- Hora de inicio: las 9 de la mañana para las mujeres, 11 de la mañana para los hombres. En principio quedar prontito para ir preparando mesas, el picoteo y tal, aunque ya se sabe que los hombres somos de madrugar poco, por eso esa licéncia.

- De 11'00 a 12'30: picoteo. Nada, abrimos un vinito, un poquito de pan (sin tomate, que eso de español tiene poco), jamón, berberechitos... esas cosas. Aprovechamos para abrir nuestro ruedo de tertúlias. (ruedo, que no "círculo, eh? no hay que confundir). Los temas, variaditos: Venezuela, el balón de oro (Cristiano o Messi), La Roja, la ÑBA, el Tour de Francia, ese tipo de cosas que conllevan una sana polémica (Todo sea por el buen entendimiento de los españoles).

- de 12'30 a 14'00: partidos de futbito, para hacer hambre. Na, un par de toques a la pelota, un pique clásico, esas cosas. Eso si, antes hay que dejar bien hechas las brasas. Del resto ya se encargan las mujeres, no sea cosa que se aburran.

- de 14'00 a 16'00: Comida. Lo típico, chuletas, hamburguesas, tocino, careta, solomillo, un poco de fuet, postre, café, copa y puro. Ya veremos lo del orden para sentarse, pero quizá seria mejor hombres juntos por un lado, mujeres juntas por otro. Por lo de las conversaciones, claro. Que nosotros de cocina no tenemos ni idea, y ellas de política tampoco.

- De 16'30 a 18'00: Algún taller así, entretenido. Por ejemplo, mecánica: abrir los capós, trajinar un poco, que si mejor gasolina normal que super, esas cosas. Siempre salen nuevas amistades después de admirar un 1700i sobrealimentado.

- De 18'00 en adelante, no lo tengo pensado. Cervecear un poco, ir a ver algún partido a algún bar (si lo hay), o ir a reirse un poco de los invertidos, no se. Cosas típicas, ya me entendeis.

En fin, que ya lo veis, un programa sano y equilibrado que pienso llevar al congreso en nombre de mi partido, por un futuro dia del orgullo hetero. Vale, si, quizá ha quedado algo rancio... pero seamos sinceros: no es ya algo rancio de por sí la petición?

Fdo: Tu amigo y vecino, el político neoliberal

dimecres, de maig 10, 2017

EM CONSIDERE CICLISTA

Em considere ciclista des de la infantesa, quan sortia a fer els primers volts amb una Orbea plegable de les de quadre en V i manillar de vaca, pels camins del Saler. Des d’aleshores la meva relació amb les dues rodes s’ha fet més i més gran, i gaudesc pedalant ja siga per fer una escapada de dissabte matí, com per fer un volt per la ciutat o anar a treballar. Durant aquest temps m’han tret de la via dos cops, en Montcada per un senyor que volia entrar a un camí rural i li va donar igual tot, i un esportiu que volia entrar a Ciutat Fallera. He sigut atropellat dos cops, davant Història per un vianant que no es va adonar que envaïa el carril bici (la xica em va demanar disculpes i es va interessar per mi), i un Volvo blanc davant Rectorat que va esperar pacientment a que treies la roda davantera de sota el cotxe per poder continuar la seva marxa, sense cap molèstia tret de un lleuger xiulit a les orelles causat pels improperis que altre ciclista i jo li llençàvem. He hagut d’aguantar retrets, la majoria per tenir l’atreviment de compartir asfalt amb ells, mentre passaven a mig metre i fent sonant el clàxon (Cosa molt perillosa). L’any passat vaig haver d’esquivar la porta d’un 4x4 aparcat en segona fila, oportunament oberta, fins i tot en una ocasió vaig haver de picar la xapa d’un vehicle que feia marxa enrere, parlant pel mòbil, i sense mirar qui hi havia a prop. Sense anar més lluny, fa dues setmanes el conductor d’una furgoneta, que es va llençar a passar-me quan va veure que senyalitzava la maniobra de canviar de carril (el que anava obligava a girar cap a la dreta), em va preguntar si estava boig, quan va haver de frenar per no colpir-me per darrere.

De tots aquets incidents he sortit il·lès, per sort, per perícia o per les dues coses; però us puc ben assegurar que és el “dia a dia” de milers de aficionats al ciclisme o simplement gent que va a treballar de forma saludable. Molt probablement la majoria d’aquestes persones que he mencionat al paràgraf anterior no anaven ni sota la influència del l’alcohol ni les drogues; el que tracte de dir és que el problema de fons és un problema de respecte mutu. Cert que molts ciclistes actuen imprudentment o inadequadament (igual que vianants, conductors, motoristes...); també és cert que el perill potencial que representen és molt menor que el dels conductors (però sí major que el dels vianants); però es parteix des del punt de vista en què hi ha un mitjà de transport “superior” i altres mitjans que ens hem d’adaptar a ell, i el correcte seria una adaptació mútua i igualitària perquè es puga generar una convivència entre tots.


Com fer-ho? Be, això sembla el complicat. Iniciatives que promouen una ciutat més amable, com les que s’estan duent a terme darrerament, són un bon punt de partida. Evidentment cal molta educació vial per tothom, vagi sobre quatre rodes, dues o cap. I cal vigilància per tal que es complesca la llei; no l’agreujament de les penes, com he vist a dir, perquè aquesta petició neix de la ràbia i jo no crec que matar un ciclista haja de ser pitjor que matar una persona, perquè tots són persones. Però si és culpable, per descomptat que ho ha de pagar. I, especialment cal un esforç personal de tothom, de no creure’s més que la resta, i de saber compartir carrers i carreteres, perquè hi ha espai per tothom.

FRANXAPA

dimarts, de novembre 15, 2016

ESPILLET, ESPILLET MÀGIC


Recordem el conte: la bruixa (malvada, és clar), que acostuma consultar tots els dies un mirall màgic que mai diu mentides, s’adona que ella no és la més (bonica), que ho és una tal “Blancaneus” de la qual gairebé no ha sentit parlar. (La resta dels seus súbdits sembla que si). Tres o quatre consultes més endavant es rendeix a la evidencia de que la Blancaneus mola i ella no. I davant aquesta situación pren la decisió de fer matar la Blancaneus. De moment deixem aquesta historia aquí, i treurem a nans, pardals cantarins i besos de príncep (Encantat: jo em dic Fran).

Si aquesta situación fos real i te’n adonares que hi ha algú que de cop és més guapo, més simpàtic i més enrrotllat que tu; podries fer tres coses: 1) passes del tema, 2) Intentes millorar i ser més guapo, simpàtic i enrrotllat del que eres, o 3) Segueixes l’exemple del conte i mires d’eliminar a qui et fa ombra (metafóricament) per tornar a ser guai. Si tries la primera opció probablement ho faces perquè et sents a gust amb tu mateix i passes del que la resta diga. Si tries la segona opció potser és degut a que tens algún problemeta d’autoconfiança que et costarà tota una vida de reinventar-t’hi i millorar constantment, aixó si; i si tries la tercera tens un problema d’autoconfiança al qual no saps fer-li front i a més ets dolent. Perquè no t’importarà pasar per damunt de qui sigui per ser el/la millor. En qualsevol cas seria un anàlisi molt superficial i probablement als lectors els vinguin al cap situacions puntuals. Però en realitat aquesta síndrome de la Blancaneus ja es viu a la política actual.

Pensem-ho  be, fins ara el poder en Europa el copava un sistema polític, la socialdemocracia, que tothom estimava com ideal: res no li feia ombra, el seu germanastre lleig (el comunisme) estaba gairebé desaparegut. Tothom deia que aquest sistema en el que s’anaven alternant en el govern neoliberals i socialdemócrates (amb alguna pinzellada dels ecologistas o de la vella Esquerra) era el millor del món i hauria de durar mil anys. Els partits tradicionals es miraven a l’espill cada 4 anys si fa no fa, i la resposta era sempre positiva: “ningú mola més que vosaltres”. Fins que arriba un moment en què l’espill diu que ells ja no molen i altres molen més. Es planteja el mateix problema que va tenir en el seu dia la bruixa, davant el qual trien la solución número tres: dirigir els esforços a destruir a qui amenaça la seva posició, sota la etiqueta de “populistes” (etiqueta que engloba a tota la resta, des de la ultra dreta fins la ultra Esquerra), en lloc de dirigir els esforços a fer autocrítica i apropar-t’hi als ciutadans, que després de tot són els que et posen al lloc.

Però és clar, al conte la bruixa intenta matar la Blancaneus tres cops i sols aconsegueix que aquesta dorma un temps, fins que es desperta i es fa amb el poder. I aquí la situació va pel mateix camí, perquè en definitiva a la gent li te igual si aquest o l’altre és un populista o no (Fins i tot, com hem comprovat, si és feixista o no). Sols queda veure si finalment algú te trellat i dedica els seus esforços al que realment importa, o baixaran la guardia pensant que el “monstre” està mort en lloc d’estar becant, i ens despertem amb ves a saber quin príncep o princesa al càrrec.

Espillet, espillet màgic, almenys fes-nos arribar una mica de trellat.

dimarts, de setembre 13, 2016

Ven


Ven a vernos. No te lo puedes perder. Ven a la vieja Europa. Piérdete por nuestros parajes, admira nuestros bosques, sumérgete en nuestras playas. Aliméntate el alma con nuestros monumentos, con nuestra cultura, empápate bien. Mima tus sentidos, disfruta con la gastronomía, con la enología. Descubre todo lo que el capitalismo puede ofrecerte. Podrás tener lo que quieras, podrás ser lo que quieras (Si tienes dinero para pagarlo, claro). Paséate por nuestros bulevares y compra, aprovéchate. Estamos de rebajas, este año grandes descuentos en derechos humanos y 2x1 en violencia; y si te quedas más de lo esperado, tendrás un extra en xenofobia. Ven a vernos, te recibiremos como es debido. Con palos y piedras, con tipos armados, con altos muros. Te proporcionaremos un hogar. Bueno, una habitación. Bueno, una celda. Te daremos trabajo, el que no nos guste; tendrás un salario digno. Bueno, un salario. O algo parecido. Te haremos disfrutar de nuestra cultura, sí o sí. Envolveremos en paquetes tu dignidad y la enviaremos por ti a la mierda Por eso ven, no dejes de venir, no tengas en cuenta las apariencias. Y, sobre todo, acuérdate de pagar la cuenta al salir.

diumenge, de juny 19, 2016

CARTA DE LA MAREDEUETA A TOTS ELS VALENCIANS

“Benvolguts humans, creients o no. Perdoneu que m’adrece a vosaltres d’aquesta manera. Sóc molt poc donada a aparicions en públic, i no estic acostumada. Com haureu pogut endevinar sóc la verge dels desemparats, la patrona dels valencians, i m’he decidit a escriure-vos unes línies perquè ja estic molt farta del tema del cartellet. Que no és un “robado”, ni un “photoshop” de eixos que diuen. La moreneta i jo posarem amb molt de gust per al cartell, perquè defenia el que el meu fill va defensar durant tota la seva vida: l’amor lliure. Si, si recordeu el llibret aquell que els seus amics li escrigueren després de morir, deia “estimeu-vos els uns i els altres”, no recorde que en cap lloc diga “els uns amb LES altres”. Entereu-vos: el meu fill es donava besos amb tots els seus amics. O us penseu que el bes de Judas va ser una excepció? Hi ha per ahi imatges que ho proven. I a més, no sé perquè tant de escàndol! Quan em vaig liar amb un colom i em va deixar prenyada no diguéreu res! I ara perquè em dona la gana fer un bes a la meua cosina, porteu pancartes de “contra la degeneración”. Perdona? M’estàs dient degenerada? Sóc la teua patrona! Què passa, que els àngels no tenen sexe, i les verges estem obligades a besar sols nois? Sou tots iguals! Oblideu els valors i feu cas a vells verds com el Cañizares aquest, amb les bajanades aquestes de la ideologia de gènere i l’imperi gai; queda molt be venerar les dones com jo, però que es queden ahi, de mostra. I això de resar un rosari per desagraviar-me! A vore si t’enteres, moniato! Jo ja tinc plaça al cel! Vaig haver de criar un fill i deixar que me’l treieren, pel be de la humanitat! Preocupa’t tu per buscar-t’hi una plaça, que de moment magre ho tens! I sé de què em parle! A ningú se li ha impedit el pas al cel per estimar els altres, siguin qui siguin. Però de il·luminats que fomenten l’odi entre les persones, l’infern és ple. Així que millor guarda’t els rosaris per tu, xato! En fi, perdoneu el llenguatge, però és que se l’escalfa la boca i... que sols volia dir-vos que no deixeu que il·luminats us diguen què heu de fer o a qui heu d’estimar. Sigau lliures. Que d’això precisament és del que parlava el meu fill”


Signat: La geperudeta.