dimarts, de febrer 22, 2011

Manifest personal de l'escriptor Manuel Baixauli‏

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

Manuel Baixauli

dissabte, de febrer 19, 2011

TV-3 A VALÈNCIA

Una de les notícies de més impacte a València aquesta setmana ha sigut la de la cancel•lació del canal TV3 a terres valencianes. Molta gent ha reaccionat de forma enèrgica en concentracions espontànies, atacs a internet, articles d’opinió, etc. Jo sóc sempre molt ben pensat, i malgrat també he protestat per estar a favor de que a tot arreu es puga veure tot, no crec que en realitat hi haja mala fe per part de la Generalitat Valenciana. Solament son desencontres típics entre societats tan diferents com són la catalana i la valenciana, i que sens dubte es resoldran prompte. Per tal d’afavorir l’acord, i amb la meva vocació de servei públic, aprofito la vinentesa per proposar algunes solucions al conflicte.

Solució num.1: Que TV3 es passe a anomenar Canal 9 – 3
• Solució num.2: Que als informatius de TV-3 es diga la paraula “Camps” cada cinc paraules
• Solució num. 3: Que al mapa del temps es diferenciï clarament la frontera entre Catalunya i la “Comunitat Valenciana” amb una franja ampla de color fluorescent
• Solució num.4: Que als informatius de TV-3 es dediquen almenys 30 minuts al president Camps.
• Solució num. 5: que la programació de TV-3 es subtitule en valencià
• Solució num. 6: Que TV-3 emeta “L’alqueria blanca” en “prime time”
• Solució num. 7: Que el Barça i el València juguen un amistós i que sempre guanye el valència
• Solució num. 8: Que Lluís Motes presente “els matins de TV-3”
• Solució num. 9: Que Camps i Rita abandonen el programa de Polònia, i que l’Hèrcules i el València entren al “Crackòvia”
• Solució num. 10: Que Álvaro Pérez munte una bacanal amb barra lliure al Maxx i flete un helicòpter privat per portar els directius. Si en eixe ambient no arriben a acord, és que són irreconciliables.

dilluns, de febrer 14, 2011

CARTA ABIERTA A UN DIRIGENTE DE SORTU, DE PARTE DE UN DIRIGENTE DE UN PARTIDO “CONSTITUCIONAL”

Querido compañero de profesión, puedo entender que ultimamente tengas cierto resquemor hacia nosotros, pero creeme que los motivos son totalmente infundados. Es más, estamos profundamente dolidos por el simple pensamiento de que vamos a llevar vuestra candidatura delante de la fiscalía por motivos ajenos a los que ya hemos comunicado a la prensa. Nos duele que nos acuseis de censores, y de ser “juez y parte”. Sabemos que ilegalizar un partido es algo grave y solo puede justificarse precísamente por causas muy graves, pero la situación lo requería. En democrácia hay reglas del juego que hay que seguir y no podemos permitir que otros partidos se las salten así como así.

El primer motivo por el que decidimos ilegalizarles es por utilizar fondos públicos para financiar la lucha armada de ETA. Esto no es posible en una democrácia, los fondos deben usarse para el fin con el que fueron creados: llenarse los bolsillos. Observe los demás partidos políticos en los ayuntamientos, tome modelo de otras comunidades como Baleares, Murcia, Valencia o Madrid. Ellos sí siguen la estratégia correcta: negociar comisiones con empresas, dar contratos a cambio de dádivas, crear fundaciones fantasma para darse dinero a si mismos... las posibilidades son infinitas. Luego pones a dormir esos millones en Suiza y a la que te retires tienes una pensión asegurada. ¡Todo son ventajas! Incluso si por mala suerte te pillan acabas cumpliendo condena comodamente en una prisión cerca de casa, con unas comodidades que ja quisieran para ellos vuestros amigos los “borrokas”.

Y luego está eso de condenar la violencia... ¿que os cuesta? Todos los demás partidos hacemos promesas y decimos cosas que luego se las lleva el viento. ¡Si os lo estamos poniendo muy fácil! Os ha costado condenar la violencia, pero a partir de ahi es todo mas facil. Se trata de decir a todo que “si”. Toma ejemplo de los demás partidos, todos hemos condenado el franquismo. Luego, de puertas para adentro, cada uno hace lo que le da la gana. Para eso somos servidores publicos.

Así que hacedme caso, dejaros de tonterias y disfrutad de la vida como otros concejales, que si de por si ya es breve, la de un político en la cumbre más aún.

(EL AUTOR DE ESTE BLOG NO CREE NECESARIO ESPECIFICAR QUE ES CONTRARIO A TODO TIPO DE VIOLENCIA, AUNQUE PARA EVITAR EQUÍVOCOS LO INDIQUE EN ESTAS LINEAS. EN CAMBIO NO LE PARECEN NADA BIEN NI ALGUNOS ASPECTOS DE LA LEY DE PARTIDOS, COMO QUE SÓLO SE HAYA APLICADO A UN TIPO ESPECÍFICO DE PARTIDO, NI LA HIPOCRESÍA DE ALGUNOS DIRIGENTES QUE NO DEBERIAN OPINAR SOBRE LEGALIDAD, PRECISAMENTE).