dilluns, d’octubre 26, 2015

Soroll de plats (Fragments)

-     - Va ser fàcil. Més que no em pensava. Recordes eixes càpsules que ens donaven a l’hospital per dormir? Em vaig quedar un blister, i escolta: es dilueixen molt be en alcohol, i no alteren el sabor del whiskey. El pobre es va despertar nugat al llit... tan fort que era! Segur que mai imaginava que aquelles manilles que em feia posar anaven a ser la seva perdició. I saps? No t’ho negaré, vaig gaudir molt. Veure’l allà tombat, indefens... i quan em va pregar per la seva vida... va ser el clímax. “Lola, tranquil·litza’t, amor... ho podem arreglar, m’he portat com un porc en tu, però d’ara en endavant seré millor...” I crec que per un cop, va ser sincer. Però ja era tard. Li vaig dir que tenia raó, que s’havia portat com un porc i que en endavant ja no ho anava a ser més. Potser això de endur-me el cap ha sigut excessiu, però he pensat que tenir eixa calavera a prop em recordaria com poden ser de dolentes les males eleccions.
-          - De veritat... gaudires?
-          - No saps com! És una experiència única. T’agradaria provar-la?

-          - He de tornar a la feina – Magda es va alçar – Si vols tornar... acabe a les vuit.

dijous, de maig 14, 2015

Benvingut, senyor Marshall

         Fa uns pocs dies vaig tenir la oportunitat de tornar a veure en televisió "Bienvenido Mr Marshall". Era la quarta o cinquena volta que ho feia, la darrera va ser a l'Euromed camí de València, durant un temps en què programaven pel·lícules de Berlanga com homenatge a la seva figura. Molts de vosaltres, lectors, coneixereu l'argument: a un petit poble castellà els arriba la notícia de que els americans del "pla marshall" passaran pel poble. El que al principi és una remor acava com un veritable esdeveniment, i tot el poble s'engalana per assemblar-s'hi al sud d'Espanya "porque es lo que a los americanos les gusta".

              El cas és que, potser influenciat pels temps que corren ara mateix al País Valencià, mentre veia el film em vaig adonar que, malgrat haver sigut dirigida als voltants de l'any 1950, en realitat el seu argument no era gens estrany. El meu pensament va ser "Berlanga, no sabies massa be la que 'liaves' ". Vaig caure que estem vivint el final de la pel·lícula, i per tant ja em passat per quasi tot l'argument. Veiem la analogia: uns anys enrere de cop algú important (a la pel·lícula és algú de l'estat d'aleshores) comunica a les autoritats de la ciutat (i la comunitat autònoma) que com que som "lo millor del món" van a venir milers de turistes de tot arreu que portaran una pluja de diners, entre altres beneficis, per tothom; però que el paisatge actual és "cutre". Si muntem un aparador com pertoca l'èxit estarà assegurat. Les autoritats no es queden de braços plegats, i surten al balcó de l'ajuntament (i a tots els mitjans de comunicació que poden) per anunciar a tot el poble "a plateret i bombo" que som "la òstia en bicicleta", i que podem ser una de les millors ciutats del món si li fem un bon "rentat de cara". El cas és que probablement en el poble de la pel·lícula, fins i tot estant tan empobrits com ho estaven (Un dels genials cops de ma de Berlanga varen ser els plànols a la població per mostrar totes les misèries que patíen), hagueren tingut el seu encant promocionant el que són i el que saben fer, però aquí com allà, es va optar per un muntatge tan car com fals, amb el pensament de "això és el que els agrada". En tots dos casos els resultats són els mateixos: a la pel·lícula es pensa pagar amb les promeses de dòlars que estaven per arribar, i en realitat ho acaben pagant els veïns amb el poc que tenen. Veieu si us sona la història: aquí optarem per un embolcall "pijo" (vela, fórmula 1, òpera, "open de tenis", hípica...) amb el pensament que si atreien la gent que més diners te, doncs més diners donaria, i es va assegurar per activa i per passiva que aquestes coses es pagarien soles, quan en realitat... be, ja sabeu qui ho hem pagat. En tots dos casos a la fí no ha valgut per res: els americans passaren de llarg i no deixaren ni un clau en les arques de l'ajuntament de Villar del Rio, i aquí potser s'han estat una mica més temps però a la fi, ha sigut de passada i deixant "magres" els comptes municipals. I el decorat, ja s'imaginareu. Per cert, que també hi havia una veu crítica dintre del poble que pensava que tot era una bajanada sense sentit, però li dura poc, i acaba creient en la història dels americans.

                Però en realitat hi ha una petita diferència entre la ficció i la realitat: al film tant l'alcalde com els altres "promotors" actuen en un afany innocent per ajudar al poble, i anoten les demandes dels veïns per fer una mena de "carta" als americans; mentre que aquí l'afany ha sigut un altre: mentre tothom esperava que la pluja de diners els mullara una mica, la veritable pluja la rebien altres. Ara que estem al final de la pel·lícula i que ja hem vist com els "americans" passaven de llarg del nostre país, ara que hem vist com tot allò que s'ha fet per complaure'ls ho hem de pagar nosaltres, ens cal adonar-nos de que la vida segueix. I que hem d'aprofitar el que som i el que tenim per ser humils però al mateix temps poder dir: som el País Valencià. I potser no tenim tot el que ens deien quan ens afalagaven per treure'ns els quarts, però en tenim coses. I estem ben orgullosos d'elles.

Benvingut, senyor Marshall.

diumenge, de maig 03, 2015

La Familia (fragment)

Recordava aquell vespre amb tota claredat, ella estava pentinant la seva “Mariquita Pérez”sota la mirada de sos pares, que dia rere dia gaudien de veure la seva nena jugar; sempre havia sigut una xiqueta molt graciosa, o això li deia sempre sa tia Rosi. Aquell vespre la mare la va cridar, ella es va girar, sense deixar anar la nina que tenia a les mans, i va seure allà on sa mare indicava amb gestos. Va escoltar atentament, aquell vespre va ser el primer en què va preguntar “i aleshores qui és ma mare?”, i el primer cop que es va quedar sense resposta, o almenys sense una resposta clara.

A partir d'aquell moment aprofitava cada moment per preguntar coses de sa mare, però amb pocs fruits. Quan va acabar la EGB sols sabia que vivia molt lluny i que la estimava, però no havia pogut mantenir-la i l'havia donat per tal de donar-li una vida millor. Es considerava afortunada per tenir dues mares en lloc d'una, com la resta de companys del "cole", i somniava que algun dia vindria a buscar-la i jugarien juntes.

dimecres, d’abril 29, 2015

El Pacte

Va recolzar el seu coll amb la ma, el colze damunt la taula; i va esbotzar el seu millor somriure. Davant d'ell, un parell de "capuccinos" fumejant. Així la va mirar durant deu interminables segons.

- Tant de temps sense saber de tu... i estas tal i com et recordava!
- Ha passat molt de temps, si... tu en canvi estas molt canviat. Què se'n ha fet d'aquell nen que s'asseia sól al fons del pati i menjava bollycaos? - va respondre en una rialleta
-  Aquell nen s'ha fet gran i ha aprés que les coses no sempre van a tu, que sovint has d'anar per elles. I, de passada, s'ha tret aquelles ulleres horribles i s'ha tallat els cabells. No et rigues! semblava una nena! La meua dona encara riu quan veu les fotos.
- Aleshores et casares?
- Si, i tinc un fill. Andreu. És un bitxo que no para quiet! però ens fa riure molt. I tu? que és de la teva vida?
- No hi ha massa que contar. Vaig deixar els estudis després de la secundària, i vaig sobreviure treballant aquí i allà. I així estic... però no em puc queixar. Almenys la crisi no m'ha afectat massa; i en quan a allò altre... encara estic buscant l'home ideal. Però cada cop més pense que no existeix. Pel que sembla no hi ha massa prínceps blaus als que els agraden les dones baixetes, pigades i amb cabells rebels.
- Segur que més dels que penses! Potser és que són tímids, i els has d'anar a buscar al fons del pati.
- Potser...  - va fer altra rialleta - però ja estic gran per anar a racons humits! em disculpes un moment? Torne de seguida.

Un dels cambrers li va indicar on era el bany de senyores; va retocar-se els llavis i també va treure el llapis per arreglar-se una mica una pestanya que estava començant a molestar-la. De cop va notar una presència al seu costat, una que ja coneixia massa be, que i que en aquell moment també s'arreglava els llavis en un color roig molt cridaner per totes les dones, excepte per ella.
- Sembla bon noi. Però em pregunte si paga la pena el preu... Patir tant perquè ni tan se vols ho sàpiga!
- Importa això ara?
- No ho se, supose que no... En fi, ja saps que les bones obres no són cosa meva precísament però com en el fons hi hauria una mica d'egoisme... si et vols replantejar el pacte, encara ets a temps.

La porta del bany es va obrir, durant dos segons va poder veure la taula on era asseguda.
- No... no em penedesc de res.

La presència va desaparèixer quasi com havia arribat; ella va guardar de nou el maquillatge dins la borsa, va posar el seu millor somriure, i va tornar a la taula.

- Per on estàvem?

FI

dilluns, de març 30, 2015

CARTA A UN AMOR MUTANT

            Estimat amor mutant, fa tan poc que decidirem alterar el mon que coneixíem de dalt a baix, i tanmateix sembla que res haja canviat. I en el fons, d’això es tracta. No ha sigut un canvi traumàtic, dels de avui fa bon temps i demà plou. En realitat ha sigut un canvi lent, constant, sota la batuta del temps, que en forma de metrònom implacable ha agafat aquell parell de joves enamorats i els ha envellit a cop de rellotge. Tic, quinze dies; tac, altres quinze. Tic, un més, tac, un altre.

Fins a aquell moment en què et vares mirar a l’espill, i després em feres mirar a mi, i no ens varem reconèixer. Mentre jo esperava eixir d’un malson, el que realment havia acabat és un somni, i quan algú es desperta sols pot fer dues coses: seguir al llit, tancar els ulls i esperar que el somni continue allà, o alçar-se i eixir al carrer, disposat a enfrontar-te a al que siga que el món tinga pensat per tu.


I el món ja no serà el mateix, m’acompanyaran allà on vaja aquells records que has anat guardant en la memòria com un tresor, i em recolzaran quan estiga en els moments més baixos. Tindré un bri d’esperança, no com aquell ferro roent al qual s’agafen els que ignoren que, quan la ma ja no ho puga suportar, acabes estavellat contra el terra; sinó com una brisa que evocarà la vista de les muntanyes, els sorolls de la natura, el sabor de la sal de la mar i el tacte de la teua ma. I, en definitiva, quedes tu, que potser ja no sigues el mateix, però continues sent tu; perquè quan ens preguntàvem si ens estimaríem sempre i responíem els dos que si, d’una forma o altra, dèiem la veritat.

dijous, de març 26, 2015

Sobre l'escull, onades

Conta la llegenda que, quan ets en perill, la vida et passa davant els teus ulls, des d'allà on recordes fins al moment en què et veus en aquella situació. Però a voltes la vida et colpeja de forma violenta, sobtada. De forma en què deixes de ser tu al cent per cent, et transformes en una mena de "zombie" que actua sota el pilot automàtic. Menges sense saber què, cuines sense saber com, camines però els peus van sols, treballes però no poses l'ànima. La ment és incapaç de pensar, i solament transmet, en diapositives. les mateixes escenes. Un, i altre cop, de principi a fi i torna a començar. I sols et queda un petit marge per desitjar que aquesta onada que t'arrastra sense que hi pugues fer res s'acabe, que en tot el teu ser regne la calma i, si de cas, que el teu món torne a ser el que era.

dijous, de març 12, 2015

Perquè els contes són importants


Fa ja uns quants anys, trobe que allà pel 1996, va caure en les meves mans el meu primer Terry Pratchett. Jo no sabia qui era aquest autor, exactament igual que la persona que me'l va regalar, que probablement va anar a la primera llibreria que va trobar i va preguntar per "llibres de fantasía" (que, aleshores, llegia sovint). Casualitat o no, va encertar de ple. He llegit i rellegit aquell llibre molts cops, a l'igual que els altres de la seva famosa série del "Mundodisco" que han caigut en les meues mans. He rigut de valent en cadascú d'ells, i he dormit tard unes quantes voltes, quan estava a punt d'acabar el llibre i estava en plena acció. He admirat i admire molt a aquest autor. Tenia un sentit de l'humor i una imaginació que està a l'abast de ben pocs, com a mostra sols dir que el célebre "equipatge" que acompanya al mag Rincewind en les seues aventures va ser inspirat per una maleta tipus "trolley" que una dona arrastrava en un aeroport. I m'agrada dir que ha inspirat el meu estil, que mai arribarà a ser tan brillant com el seu.

I per tots aquells que no tenien la sort de conéixer la seva obra, us deixaré un petit paràgraf a mode d'homenatge:

"Los cuentos son importantes. La gente cree que son las personas las que dan forma a los cuentos. En realidad es justo al revés. Los cuentos existen con independencia de los que participan en ellos. Si uno sabe eso, el conocimiento es poder.

Los cuentos, grandes jirones aleteantes de espaciotiempo, llevan revoloteando y desarrollándose por el universo desde el principio de los tiempos. Y además han evolucionado. Los más débiles han muerto, y los más fuertes han sobrevivido, crecido, y engordado de tanto contarlos una y otra vez... los cuentos se retuercen, reptan por la oscuridad.

El hecho mismo de su existencia superpone una pauta sutil, pero insistente, al caos que es la historia. Las estrías de los cuentos están grabadas con tanta profundidad, que la gente las sigue de la misma manera que el agua sigue determinados senderos montaña abajo. Y cada vez que un actor nuevo se cruza en el camino del cuento, la estría se profundiza aún más. A esto se le llama "teoría de la causalidad narrativa", y quiere decir que el cuento, una vez comenzado, toma forma propia. Recoge las vibraciones de todas las elaboraciones de ese mismo cuento que ha habido a lo largo de los tiempos.

Por eso la historia siempre se repite.

dimecres, de febrer 25, 2015

RELIGIÓ Vs EDUCACIÓ PER LA CIUTADANIA

RELIGIÓ Vs EDUCACIÓ PER LA CIUTADANIA

                M’he quedat avui de pedra en veure una captura de pantalla del “Butlletí oficial de l’estat” que podria haver estat copiada d’una homilia o sermó (i potser així ho era). En concret era un paràgraf extret de la resolució 1849 de la Direcció General d’Avaluació i Cooperació Territorial (organisme que depèn del tan admirat i estimat Ministeri de Cultura), que estableix el “currículum” de l’assignatura de “religió catòlica” en educació primària i secundària. Per als que no sou versats sobre el tema, aquesta resolució dicta què s’ha d’impartir en aquestes assignatures als centres escolars de tot el territori espanyol. Us copie algunes “perles” d’aquesta resolució:
-           De acuerdo con los preceptos indicados, la Conferencia Episcopal Española ha determinado los currículos de la enseñanza de la religión católica para la Educación Primaria y la Educación Secundaria Obligatoria. (pàgina 1 de la resolució 1849).
-          La presencia de la enseñanza religiosa en la escuela responde, en primer lugar, a la importancia que esta asignatura tiene dentro de la educación para que el alumno pueda conseguir un desarrollo pleno e integral de su personalidad. La necesidad de sentido del ser humano es una evidencia a la que la escuela necesariamente debe dar respuesta. La educación de la dimensión religiosa es parte fundamental para la maduración de la persona. No podría existir una formación integral y, por tanto, una educación de calidad, si no se permitiese el desarrollo de todas las dimensiones inherentes al ser humano, entre las cuales se encuentra la religiosa. Esta capacidad básica de la persona adquiere su auténtico cumplimiento cuando se descubre el sentido de la vida. La enseñanza de la religión católica en los centros escolares ayudará a los estudiantes a ensanchar los espacios de la racionalidad y adoptar una actitud de apertura al sentido religioso de la vida, sea cual sea su manifestación concreta.
-          La realidad en cuanto tal es signo de Dios, habla de Su existencia. La iniciativa creadora de Dios tiene una finalidad: establecer una relación de amistad con el hombre. Es decir, Dios ha creado al ser humano para que sea feliz en relación con Él. Los relatos bíblicos de la Creación y el Paraíso ejemplifican bellamente la finalidad de la creación de la persona y del mundo entero para su servicio. De su origen creatural y de su llamada a participar en la amistad con Dios surge su dignidad inviolable. No obstante, el ser humano pretende apropiarse del don de Dios prescindiendo de Él. En esto consiste el pecado. Este rechazo de Dios tiene como consecuencia en el ser humano la imposibilidad de ser feliz.
-          Conviene subrayar, por tanto, que lejos de una finalidad catequética o de adoctrinamiento, la enseñanza de la religión catòlica ilustra a los estudiantes sobre la identidad del cristianismo y la vida cristiana. (aquesta ja és la òstia!)
Per si penseu que és un “fake”, us deixe l’enllaç del BOE on podreu comprovar que tot això és de veres http://www.boe.es/boe/dias/2015/02/24/pdfs/BOE-A-2015-1849.pdf ) Curiosament el currículum previst per al batxillerat no inclou aquestes referències, potser pensen que seria més difícil colar-la, ja són més grandets i tal.
En fi, es poden treure unes quantes conclusions sols del que he copiat (hi ha paràgrafs plens); per exemple que les persones no som completes si no som catòliques, que els ateus són infeliços i que aquells que donen l’esquena a déu som pecadors. (I penseu que tot això es va a ensenyar als vostres fills i filles). Però a més he recordat fa un temps la polèmica que hi va haver amb “Educación por la Ciudadania”, que sectors de la dreta criticaven per “adoctrinadora” (quines coses); i he pensat que, seguint la analogia, deuria de retirar-se la religió catòlica (entre altres moltes raons) pels mateixos fets que es criticaven en l’altra assignatura. Per cert, a partir d’aquí ho haureu de llegir amb ironia.
-          Crítica numero 1: “Educación por la Ciudadania” promou la homosexualitat entre els alumnes. Ni era veritat ni era una cosa dolenta, però ja posats, la religió catòlica promulga l’amor incondicional d’un home per la resta de la humanitat. Un home que, a més, no es rodejava de dones, i que en el sopar de comiat es va reunir únicament amb homes. Si això no és foment de la homosexualitat, no sé què pot ser. A la resolució, a més, diu “la iniciativa creadora de diós tiene una finalidad: establecer una relación de amistad con el hombre (...) para que sea feliz con él. Això respon a un model de parella, clarament; perquè no és l’amor fer feliç incondicionalment a la teua parella?
-          Crítica numero 2: “la igualtat entre les persones”. “Educación para la ciutadania” establia amb el seu currículum el respecte per totes les persones, siga quina siga el seu sexe, raça o religió. Això va ser considerat com un adoctrinament en tesis d’esquerra. Doncs be, si partim del creacionisme, tots els homes són fills d’Adan i Eva (Cosa que, per cert, promouria l’incest, però això és un altra història); per tant i com segons les tesis de l’església s’ha d’estimar als germans, resulta que tothom, de la religió que siga o siga de la raça que siga, ha de ser considerat com a tal i, per tant, tots som iguals. Adoctrinament d’esquerres, per tant.

Sols són dos i es podrien extreure unes quantes. En serio, feu una ullada a la resolució, és de riure per no plorar.

dilluns, de febrer 09, 2015

CARTA DE UN NEOLIBERAL A LOS NUEVOS ARRIBISTAS

                Querido recién llegado a la política, te escribo esta carta para desmentir algunas de las insidias que desde hace tiempo se reproducen en los medios de comunicación, antes de que calen más hondo; y además para orientarte un poco en tu nueva profesión, que seguro que ejercerás con el mismo orgullo que nosotros. Y es que no has de ver odio o rencor en las palabras que algunos de mis compañeros profieren en la prensa o en las tertulias televisivas. A nosotros no nos importa que lleguen nuevas caras a la política de éste país, nunca lo hemos hecho, pero siempre y cuando se esté preparado para el cargo que se va a ostentar. La historia nos dice que cada vez que alguien con principios ha ostentado el poder ha terminado por acaecer un desastre absoluto, para nosotros claro. Así que he decidido escribirte estas líneas para intentar corregir éstas actitudes antes de que sea demasiado tarde, visto que tal y como van las encuestas es muy probable que acabemos estrechándonos las manos.

                Antes que nada, debes saber que no usamos nunca la palabra “casta”, al menos con la gente de afuera. No es un tabú gratuito, si todo el mundo fuera por ahí pensando que somos más que ellos tarde o temprano alguien diría “por qué yo no”, y se armaría la marimorena.  Es más, tampoco hacemos aquellas cosas que son propias de una “casta”. Hacemos más horas en el Congreso que un reloj, vamos a trabajar en transporte público y, aunque viajamos mucho, lo hacemos para trabajar; y nada de esto es mentira. Si la conciencia te molesta, debes pensar que el Candy Crush y el Apalabrados cuentan como “formación”, que los coches oficiales deben considerarse como “transporte público” puesto que lo pagan todos los españoles, y que “trabajarse” a alguien durante un viaje cuesta mucho esfuerzo.

                En segundo lugar, hay que tener cuidado con el populismo. Un poco de populismo es bueno, especialmente cuando se acerca la campaña electoral. ¿Quién no ha dicho nunca “es cierto que no hemos cumplido esta promesa electoral pero si me votas a la siguiente seguro que si”? Pero todo tiene un límite. Es cierto que algunas ideas vuestras me han parecido muy acertadas, por ejemplo eso de la “renta básica”. Bravo, es un ejemplo claro de medida populista con un alto índice de éxito, ¿Quién en sus sanos cabales no votaría a favor de tener cuatrocientos eurazos por la cara cada mes? Pero siempre y cuando no se cumpla, claro. Excusas puedes poner las que quieras, mi favorita es “Ahora hay otras prioridades para la ciudadanía”. Y ya, si eres muy “artista”, puedes “cumplirla pero no cumplirla”. Mira Zapatero y sus 400 euros, en la práctica la forma de cobrarlos era tan complicada que nadie los quería. También puedes fijarte en las bajadas de impuestos de Aznar: se baja un impuesto y se sube otro, balanza equilibrada.

                Pero lo que más nos saca de quicio a los neoliberales es vuestra actitud hacia los problemas de la gente. Ya sé que nuestra tarea como trabajadores públicos es hacer la vida a los demás mucho mejor, pero pensad en esto: si, mañana, resolviéramos todos los problemas que aquejan a la ciudadanía, ¿qué pasaría con nosotros? Yo os lo diré: los ciudadanos empezarían a creer que, puesto que sus necesidades están cubiertas y hay bienestar, ya no servimos para nada, y nos echarían a patadas. Quizá con botas de seda, pero a patadas. ¡Y entonces ya me explicarás como nos ganamos la vida! Pero ojo, si los ciudadanos perciben que no realizamos nuestra tarea también pensarán que somos inútiles y acabaríamos con una bota en el culo, y ésta no tan cómoda; así que lo que hacemos es hacer creer que los resolvemos. O que trabajamos para resolverlos. Y cuando pasa demasiado tiempo y puede pasar que no nos crean, pues o lo resolvemos y creamos otro, o lo resolvemos pero no lo resolvemos. O, si tienes mucha jeta, lo empeoras y le pasas el favor al siguiente. Un buen problema puede asegurar un par de legislaturas, garantizado.

                Y bueno, de momento me despido, no sin antes reconocer que, al menos, en el tema fiscal, progresan adecuadamente. Parece que han entendido que la vida es corta, pero la legislatura más, y que hay que procurarse en un tiempo corto un capital que permita seguir siendo un respetado representante de la ley. Eso sí, las formas aún son muy chapuceras. Hasta un simple policía de barrio (con todo el respeto a las fuerzas y cuerpos de seguridad del estado), habría podido encontrar esos detallitos de hacienda. Y la cuantía… con eso no da ni para la letra del Chalet en Las Rozas. Y, sobretodo, nunca, nunca, nunca se regulariza la situación; siempre se niega todo, de todas las formas posibles y en todos los lugares posibles. Y si se ponen muy pesados siempre puedes hacer la del calamar (o la de Granados) y convertirte en adalid de la corrupción. Como mucho te la puedes jugar si se convoca una amnistía fiscal, pero aun así a veces hay quien se entera. Nos vemos en la bancada.

Afectuosamente, tu amigo neoliberal.

dissabte, de gener 10, 2015

Ciegos, sordos, ¿mudos?

Sentado sobre el borde lloraba y se desgañitaba al ver lo que sus sordos fieles cometían en su nombre

(Dedicado a todas las religiones)