dijous, de maig 14, 2015

Benvingut, senyor Marshall

         Fa uns pocs dies vaig tenir la oportunitat de tornar a veure en televisió "Bienvenido Mr Marshall". Era la quarta o cinquena volta que ho feia, la darrera va ser a l'Euromed camí de València, durant un temps en què programaven pel·lícules de Berlanga com homenatge a la seva figura. Molts de vosaltres, lectors, coneixereu l'argument: a un petit poble castellà els arriba la notícia de que els americans del "pla marshall" passaran pel poble. El que al principi és una remor acava com un veritable esdeveniment, i tot el poble s'engalana per assemblar-s'hi al sud d'Espanya "porque es lo que a los americanos les gusta".

              El cas és que, potser influenciat pels temps que corren ara mateix al País Valencià, mentre veia el film em vaig adonar que, malgrat haver sigut dirigida als voltants de l'any 1950, en realitat el seu argument no era gens estrany. El meu pensament va ser "Berlanga, no sabies massa be la que 'liaves' ". Vaig caure que estem vivint el final de la pel·lícula, i per tant ja em passat per quasi tot l'argument. Veiem la analogia: uns anys enrere de cop algú important (a la pel·lícula és algú de l'estat d'aleshores) comunica a les autoritats de la ciutat (i la comunitat autònoma) que com que som "lo millor del món" van a venir milers de turistes de tot arreu que portaran una pluja de diners, entre altres beneficis, per tothom; però que el paisatge actual és "cutre". Si muntem un aparador com pertoca l'èxit estarà assegurat. Les autoritats no es queden de braços plegats, i surten al balcó de l'ajuntament (i a tots els mitjans de comunicació que poden) per anunciar a tot el poble "a plateret i bombo" que som "la òstia en bicicleta", i que podem ser una de les millors ciutats del món si li fem un bon "rentat de cara". El cas és que probablement en el poble de la pel·lícula, fins i tot estant tan empobrits com ho estaven (Un dels genials cops de ma de Berlanga varen ser els plànols a la població per mostrar totes les misèries que patíen), hagueren tingut el seu encant promocionant el que són i el que saben fer, però aquí com allà, es va optar per un muntatge tan car com fals, amb el pensament de "això és el que els agrada". En tots dos casos els resultats són els mateixos: a la pel·lícula es pensa pagar amb les promeses de dòlars que estaven per arribar, i en realitat ho acaben pagant els veïns amb el poc que tenen. Veieu si us sona la història: aquí optarem per un embolcall "pijo" (vela, fórmula 1, òpera, "open de tenis", hípica...) amb el pensament que si atreien la gent que més diners te, doncs més diners donaria, i es va assegurar per activa i per passiva que aquestes coses es pagarien soles, quan en realitat... be, ja sabeu qui ho hem pagat. En tots dos casos a la fí no ha valgut per res: els americans passaren de llarg i no deixaren ni un clau en les arques de l'ajuntament de Villar del Rio, i aquí potser s'han estat una mica més temps però a la fi, ha sigut de passada i deixant "magres" els comptes municipals. I el decorat, ja s'imaginareu. Per cert, que també hi havia una veu crítica dintre del poble que pensava que tot era una bajanada sense sentit, però li dura poc, i acaba creient en la història dels americans.

                Però en realitat hi ha una petita diferència entre la ficció i la realitat: al film tant l'alcalde com els altres "promotors" actuen en un afany innocent per ajudar al poble, i anoten les demandes dels veïns per fer una mena de "carta" als americans; mentre que aquí l'afany ha sigut un altre: mentre tothom esperava que la pluja de diners els mullara una mica, la veritable pluja la rebien altres. Ara que estem al final de la pel·lícula i que ja hem vist com els "americans" passaven de llarg del nostre país, ara que hem vist com tot allò que s'ha fet per complaure'ls ho hem de pagar nosaltres, ens cal adonar-nos de que la vida segueix. I que hem d'aprofitar el que som i el que tenim per ser humils però al mateix temps poder dir: som el País Valencià. I potser no tenim tot el que ens deien quan ens afalagaven per treure'ns els quarts, però en tenim coses. I estem ben orgullosos d'elles.

Benvingut, senyor Marshall.

diumenge, de maig 03, 2015

La Familia (fragment)

Recordava aquell vespre amb tota claredat, ella estava pentinant la seva “Mariquita Pérez”sota la mirada de sos pares, que dia rere dia gaudien de veure la seva nena jugar; sempre havia sigut una xiqueta molt graciosa, o això li deia sempre sa tia Rosi. Aquell vespre la mare la va cridar, ella es va girar, sense deixar anar la nina que tenia a les mans, i va seure allà on sa mare indicava amb gestos. Va escoltar atentament, aquell vespre va ser el primer en què va preguntar “i aleshores qui és ma mare?”, i el primer cop que es va quedar sense resposta, o almenys sense una resposta clara.

A partir d'aquell moment aprofitava cada moment per preguntar coses de sa mare, però amb pocs fruits. Quan va acabar la EGB sols sabia que vivia molt lluny i que la estimava, però no havia pogut mantenir-la i l'havia donat per tal de donar-li una vida millor. Es considerava afortunada per tenir dues mares en lloc d'una, com la resta de companys del "cole", i somniava que algun dia vindria a buscar-la i jugarien juntes.