Recordem el conte: la bruixa
(malvada, és clar), que acostuma consultar tots els dies un mirall màgic que
mai diu mentides, s’adona que ella no és la més (bonica), que ho és una tal “Blancaneus”
de la qual gairebé no ha sentit parlar. (La resta dels seus súbdits sembla que
si). Tres o quatre consultes més endavant es rendeix a la evidencia de que la
Blancaneus mola i ella no. I davant aquesta situación pren la decisió de fer matar
la Blancaneus. De moment deixem aquesta historia aquí, i treurem a nans,
pardals cantarins i besos de príncep (Encantat: jo em dic Fran).
Si aquesta situación fos real i te’n
adonares que hi ha algú que de cop és més guapo, més simpàtic i més enrrotllat
que tu; podries fer tres coses: 1) passes del tema, 2) Intentes millorar i ser
més guapo, simpàtic i enrrotllat del que eres, o 3) Segueixes l’exemple del
conte i mires d’eliminar a qui et fa ombra (metafóricament) per tornar a ser
guai. Si tries la primera opció probablement ho faces perquè et sents a gust
amb tu mateix i passes del que la resta diga. Si tries la segona opció potser és
degut a que tens algún problemeta d’autoconfiança que et costarà tota una vida
de reinventar-t’hi i millorar constantment, aixó si; i si tries la tercera tens
un problema d’autoconfiança al qual no saps fer-li front i a més ets dolent.
Perquè no t’importarà pasar per damunt de qui sigui per ser el/la millor. En
qualsevol cas seria un anàlisi molt superficial i probablement als lectors els
vinguin al cap situacions puntuals. Però en realitat aquesta síndrome de la
Blancaneus ja es viu a la política actual.
Pensem-ho be, fins ara el poder en Europa el copava un
sistema polític, la socialdemocracia, que tothom estimava com ideal: res no li
feia ombra, el seu germanastre lleig (el comunisme) estaba gairebé desaparegut.
Tothom deia que aquest sistema en el que s’anaven alternant en el govern
neoliberals i socialdemócrates (amb alguna pinzellada dels ecologistas o de la
vella Esquerra) era el millor del món i hauria de durar mil anys. Els partits tradicionals
es miraven a l’espill cada 4 anys si fa no fa, i la resposta era sempre
positiva: “ningú mola més que vosaltres”. Fins que arriba un moment en què l’espill
diu que ells ja no molen i altres molen més. Es planteja el mateix problema que
va tenir en el seu dia la bruixa, davant el qual trien la solución número tres:
dirigir els esforços a destruir a qui amenaça la seva posició, sota la etiqueta
de “populistes” (etiqueta que engloba a tota la resta, des de la ultra dreta
fins la ultra Esquerra), en lloc de dirigir els esforços a fer autocrítica i
apropar-t’hi als ciutadans, que després de tot són els que et posen al lloc.
Però és clar, al conte la bruixa
intenta matar la Blancaneus tres cops i sols aconsegueix que aquesta dorma un
temps, fins que es desperta i es fa amb el poder. I aquí la situació va pel
mateix camí, perquè en definitiva a la gent li te igual si aquest o l’altre és
un populista o no (Fins i tot, com hem comprovat, si és feixista o no). Sols
queda veure si finalment algú te trellat i dedica els seus esforços al que
realment importa, o baixaran la guardia pensant que el “monstre” està mort en
lloc d’estar becant, i ens despertem amb ves a saber quin príncep o princesa al
càrrec.
Espillet, espillet màgic, almenys
fes-nos arribar una mica de trellat.