ESPILLET, ESPILLET MÀGIC

Recordem el conte: la bruixa (malvada, és clar), que acostuma consultar tots els dies un mirall màgic que mai diu mentides, s’adona que ella no és la més (bonica), que ho és una tal “Blancaneus” de la qual gairebé no ha sentit parlar. (La resta dels seus súbdits sembla que si). Tres o quatre consultes més endavant es rendeix a la evidencia de que la Blancaneus mola i ella no. I davant aquesta situación pren la decisió de fer matar la Blancaneus. De moment deixem aquesta historia aquí, i treurem a nans, pardals cantarins i besos de príncep (Encantat: jo em dic Fran).

Si aquesta situación fos real i te’n adonares que hi ha algú que de cop és més guapo, més simpàtic i més enrrotllat que tu; podries fer tres coses: 1) passes del tema, 2) Intentes millorar i ser més guapo, simpàtic i enrrotllat del que eres, o 3) Segueixes l’exemple del conte i mires d’eliminar a qui et fa ombra (metafóricament) per tornar a ser guai. Si tries la primera opció probablement ho faces perquè et sents a gust amb tu mateix i passes del que la resta diga. Si tries la segona opció potser és degut a que tens algún problemeta d’autoconfiança que et costarà tota una vida de reinventar-t’hi i millorar constantment, aixó si; i si tries la tercera tens un problema d’autoconfiança al qual no saps fer-li front i a més ets dolent. Perquè no t’importarà pasar per damunt de qui sigui per ser el/la millor. En qualsevol cas seria un anàlisi molt superficial i probablement als lectors els vinguin al cap situacions puntuals. Però en realitat aquesta síndrome de la Blancaneus ja es viu a la política actual.

Pensem-ho  be, fins ara el poder en Europa el copava un sistema polític, la socialdemocracia, que tothom estimava com ideal: res no li feia ombra, el seu germanastre lleig (el comunisme) estaba gairebé desaparegut. Tothom deia que aquest sistema en el que s’anaven alternant en el govern neoliberals i socialdemócrates (amb alguna pinzellada dels ecologistas o de la vella Esquerra) era el millor del món i hauria de durar mil anys. Els partits tradicionals es miraven a l’espill cada 4 anys si fa no fa, i la resposta era sempre positiva: “ningú mola més que vosaltres”. Fins que arriba un moment en què l’espill diu que ells ja no molen i altres molen més. Es planteja el mateix problema que va tenir en el seu dia la bruixa, davant el qual trien la solución número tres: dirigir els esforços a destruir a qui amenaça la seva posició, sota la etiqueta de “populistes” (etiqueta que engloba a tota la resta, des de la ultra dreta fins la ultra Esquerra), en lloc de dirigir els esforços a fer autocrítica i apropar-t’hi als ciutadans, que després de tot són els que et posen al lloc.

Però és clar, al conte la bruixa intenta matar la Blancaneus tres cops i sols aconsegueix que aquesta dorma un temps, fins que es desperta i es fa amb el poder. I aquí la situació va pel mateix camí, perquè en definitiva a la gent li te igual si aquest o l’altre és un populista o no (Fins i tot, com hem comprovat, si és feixista o no). Sols queda veure si finalment algú te trellat i dedica els seus esforços al que realment importa, o baixaran la guardia pensant que el “monstre” està mort en lloc d’estar becant, i ens despertem amb ves a saber quin príncep o princesa al càrrec.

Espillet, espillet màgic, almenys fes-nos arribar una mica de trellat.

Ven

Ven a vernos. No te lo puedes perder. Ven a la vieja Europa. Piérdete por nuestros parajes, admira nuestros bosques, sumérgete en nuestras playas. Aliméntate el alma con nuestros monumentos, con nuestra cultura, empápate bien. Mima tus sentidos, disfruta con la gastronomía, con la enología. Descubre todo lo que el capitalismo puede ofrecerte. Podrás tener lo que quieras, podrás ser lo que quieras (Si tienes dinero para pagarlo, claro). Paséate por nuestros bulevares y compra, aprovéchate. Estamos de rebajas, este año grandes descuentos en derechos humanos y 2x1 en violencia; y si te quedas más de lo esperado, tendrás un extra en xenofobia. Ven a vernos, te recibiremos como es debido. Con palos y piedras, con tipos armados, con altos muros. Te proporcionaremos un hogar. Bueno, una habitación. Bueno, una celda. Te daremos trabajo, el que no nos guste; tendrás un salario digno. Bueno, un salario. O algo parecido. Te haremos disfrutar de nuestra cultura, sí o sí. Envolveremos en paquetes tu dignidad y la enviaremos por ti a la mierda Por eso ven, no dejes de venir, no tengas en cuenta las apariencias. Y, sobre todo, acuérdate de pagar la cuenta al salir.

CARTA DE LA MAREDEUETA A TOTS ELS VALENCIANS

“Benvolguts humans, creients o no. Perdoneu que m’adrece a vosaltres d’aquesta manera. Sóc molt poc donada a aparicions en públic, i no estic acostumada. Com haureu pogut endevinar sóc la verge dels desemparats, la patrona dels valencians, i m’he decidit a escriure-vos unes línies perquè ja estic molt farta del tema del cartellet. Que no és un “robado”, ni un “photoshop” de eixos que diuen. La moreneta i jo posarem amb molt de gust per al cartell, perquè defenia el que el meu fill va defensar durant tota la seva vida: l’amor lliure. Si, si recordeu el llibret aquell que els seus amics li escrigueren després de morir, deia “estimeu-vos els uns i els altres”, no recorde que en cap lloc diga “els uns amb LES altres”. Entereu-vos: el meu fill es donava besos amb tots els seus amics. O us penseu que el bes de Judas va ser una excepció? Hi ha per ahi imatges que ho proven. I a més, no sé perquè tant de escàndol! Quan em vaig liar amb un colom i em va deixar prenyada no diguéreu res! I ara perquè em dona la gana fer un bes a la meua cosina, porteu pancartes de “contra la degeneración”. Perdona? M’estàs dient degenerada? Sóc la teua patrona! Què passa, que els àngels no tenen sexe, i les verges estem obligades a besar sols nois? Sou tots iguals! Oblideu els valors i feu cas a vells verds com el Cañizares aquest, amb les bajanades aquestes de la ideologia de gènere i l’imperi gai; queda molt be venerar les dones com jo, però que es queden ahi, de mostra. I això de resar un rosari per desagraviar-me! A vore si t’enteres, moniato! Jo ja tinc plaça al cel! Vaig haver de criar un fill i deixar que me’l treieren, pel be de la humanitat! Preocupa’t tu per buscar-t’hi una plaça, que de moment magre ho tens! I sé de què em parle! A ningú se li ha impedit el pas al cel per estimar els altres, siguin qui siguin. Però de il·luminats que fomenten l’odi entre les persones, l’infern és ple. Així que millor guarda’t els rosaris per tu, xato! En fi, perdoneu el llenguatge, però és que se l’escalfa la boca i... que sols volia dir-vos que no deixeu que il·luminats us diguen què heu de fer o a qui heu d’estimar. Sigau lliures. Que d’això precisament és del que parlava el meu fill”

Signat: La geperudeta.

Un dia com molts

Ves a veure, crec que el nen s’ha despertat. Has de comprar cafè, ja quasi no queda. Vas a sortir així? Que on vas? Ho dic perquè et fa cuixes grosses. El dinar és ja a taula? No et preocupes, deixa-ho a la pica i a la nit ja ho rentes. Deuries sortir a córrer en mi, darrerament estàs fent una mica de panxa, et farà be. Aquest vestit t’està molt afavoridor; va, ves a dormir al nen i t’espere a l’habitació. I ja que hi vas, podries posar-me una copeta? Gràcies, estimat.