dimecres, de novembre 05, 2014

I quan va tornar a obrir els ulls, el merder encara estava allà

Des que va sortir tota la qüestió independentista a Catalunya he intentat mantenir cert marge respectuós, bàsicament per dos motius: el primer és que, després de tot, Catalunya no és la meva terra, malgrat que sí la de acollida durant els darrers anys; i a més perquè no es pot evitar pensar, vistos els actors d'aquesta trama, que hi ha en algún lloc un gat amagat. Però ara que s'acosta el 9-N, data triada en un principi per fer la famosa "consulta", estem assistint a un espectacle que demostra una mica quin és el nivell polític regnant.

Començant pel propi president de la Generalitat de Catalunya, Artur (Arthur per als castellanoparlants, pel que es veu) Mas. La seva proposta és, dintre del que cap, prou legítima. La democràcia es basa en  que el poder l'ostenta el poble, el qual ho delega en els seus representants; a qualsevol empresa els representants rendeixen comptes i consulten els accionistes, per exemple; i aquestes no solen ser grans exemples de democràcia, precísament. No hi deuria haver cap problema en poder preguntar al poblè què vol. Però condicionar-ho tot únicament a la consulta i la independència em sembla quant menys un engany. Hi ha qui diu per aqui que realment el que es pretén és amagar retallades i demés, i no són precísament fans de Alicia Sanchez Camacho. La idea que es vol vendre és que les coses estan molt malament per culpa de Espanya, i que en marxar tot anirà radicalment molt millor, però el cert és que no hi ha proves, ni que ho siga ni que no ho siga; malgrat que sí és cert que manca finançament per part de l'estat. La sensació és que tot l'executiu està bolcat en la consulta i la resta no importa.

La contrapart és el govern espanyol, encapçalat per Mariano Rajoy, que davant aquest problema ha optat per fer la tècnica de l'estruç, i impedir qualsevol tipus de consulta per por al que puga sortir de les urnes. És com quan el metge ens recomana fer-nos una anàlisi i nosaltres no ho fem per por a que surta que tenim colesterol. Però el cert és que, encara que no veiem escrit en un paper que tenim el colesterol alt, aquest ja hi és, per tant aquesta seria una conducta prou absurda però fruit de la por a haver-se de posar a règim, o fer esport, o totes dues coses. És a dir, si no ho veig és que no existeix. Però quan obres els ulls encara està allà. Seguint el símil, si optem per no fer-nos l'anàlisi i seguir com si no passara res, molt probablement no soles no reduïrem el colesterol sinò que l'augmentarem, i precísament això passa amb els independentistes: cada cop hi ha més. Amb el risc que després damunt et titllen d'antidemocràtic, vist que també heu prohibit el referèndum a les Canàries sobre les prospeccions petrolíferes.

I després estan la resta de partits que no saben què fer, bàsicament perquè parteixen de dues premisses: "adoptem la postura que adoptem hi haurà qui es cabreje en nosaltres" i "no tenim temps a explicar-ho, que venen les eleccions". Així que venen respostes com "Si, però no", "No, però si", "No és assumpte nostre" i la meua favorita: "no se què s'ha de fer, però sí sé que de haver governat jo hauría sabut què fer".

En fi, si més no, ja veieu una mica com va tot. En definitiva, jo els diria (parafrasejant a uns grans amics meus) "deixeu-los votar, i després veurem qui llaura"


dimecres, d’octubre 29, 2014

Una de normas absurdas

(Cualquier tarde-noche, en Sevilla)

-Eh, oiga, usted! El del carrito de la compra ese cochambroso! Deje lo que está haciendo!
- Quien, ¿yo, señor agente?
- Si, usted! Está prohibido rebuscar entre la basura.
- Disculpe, no sabía que estaba prohibido...
- Desde ayer sí, por incumplimiento de las ordenanzas municipales, debo multarle con 150 euros.
- ¿150? ¿No se han pasado un poco?
- Sepa que, desde el momento en que un honrado ciudadano deposita su basura en la calle, ésta pasa a ser propiedad del ayuntamiento, por lo que en estos momentos está robando propiedad municipal
- bueno, bueno, disculpe. Pero no tengo 150 euros...
- Así que ahora estamos con esas... ¡Haberlo pensado antes de violar la ley!
- Lo digo en serio! ¿Usted cree que si tuviera 150 euros estaria aqui buscando entre la basura?
- No lo se... Hay mucho jeta y mucho defraudador por ahi, mire la prensa si no... En fin, tendré que embargarle. ¿Posee usted alguna propiedad reseñable?
- Este carrito, pero dudo que pueda sacar diez euros de él...
- Ya, la verdad es que está un poco lastimoso...
- Igual por mi ropa le pueden dar algo más...
- Deje, deje! Que luego a ver si le denuncian  por exhibición impúdica. ¿De verdad no tiene nada?
- Desde hace un tiempo no. Trabajaba en aquella empresa, ¿sabe usted? y ahora está todo muy mal...
- !Me lo va usted a decir, tengo un primo que... Bueno, hagamos una cosa, ¿tiene algo de suelto?
- Me he encontrado antes diez euros, los guardaba para el bocata de la cena si no encuentro nada bueno...
- pues me devuelve lo que ha sacado ahora, y le rebajo la multa a cinco euretes por "reparación del daño", y todos en paz. Pero me tiene que prometer que no tiene ninguna cuenta en suiza de esas que salen en los periódicos.
- Se lo prometo
- Pues ahi tiene, ande con dios, pero cuidado que no le vuelva a ver, que entonces tendré que multarle con 300 por reincidente... Buen dia!
- Descuide, señor agente. Y que le aproveche el vermutito!

dijous, d’octubre 09, 2014

LES NOSTRES SENYES D’IDENTITAT

                Les nostres senyes d’identitat no són les banderes imposades des d’un temps relativament recent. Tampoc noms inventats en ares d’un “consens”, o ofrenar noves glòries a Espanya; si més no per damunt dels ciutadans. Les nostres senyes d’identitat són la nostra llengua, la nostra cultura- Són l’Estellés, l’Ausias March i el Joanot Martorell; són Max Aub, Ferran Torrent, i aquells que avui en dia són els seus hereus. És la televisió valenciana, la ràdio valenciana, el cinema valencià. És el teatre, són les moixerangues, les falles, fogueres i gaiates. És la “moma” i la setmana santa marinera. És la vela llatina i el Cabanyal. És l’Albufera, el Montgó, Bèrnia i el Desert de les Palmes. És Morella, la Calderona, les Fonts de l’Algar i el castell d’Alacant. És la paella, l’arròs de muntanya, la olleta del poble o l’aspencat. Són la música i els passacarrers. Les nostres senyes d’identitat són en definitiva els valencians, els que treballen aquí i els de fóra, els que amb el seu treball o amb el seu dia a dia fan i estan orgullosos d’aquesta terra. Feliç diada a tots els valencians!

dijous, de juny 12, 2014

EN EL DARRER MINUT (UN CONTE DE FUTBOL)

Va mirar el rellotge i es va adonar que quasi era l'hora. Immediatament va demanar la pilota al seu amic Filipe, que li la va passar. Aleshores va començar a córrer tant com podia amb la pilota als peus, sortejant a tots els que li sortien al pas: un passet aqui, una paret enllà, ara una gambeta... es concentrava al màxim per córrer més, ignorant la mirada d'aquells que el veien moure's d'aquesta manera; fins que va arribar a la porteria. Va alçar el cap i amb un toc suau va fer passar la pilota entre la part dreta de la porta i son pare, i tot seguit entrà ell; mentre sa mare des de darrere del vidre de la finestra observaba el carrer. Poc després el primer cotxe de policia girava la cantonada.


dilluns, de febrer 03, 2014

Filologia Vs mite

Des de sempre hi ha hagut dues formes de comprendre el món i els misteris que el rodegen: la ciència i la religió. Totes dues parteixen de la mateixa base: no sabem perquè estem aquí, com hem arribat i què ens portarà el futur. Les dues formes s'han distanciat segons la ciència anava desenvolupant-se, de forma que cadascuna explica un mateix fet de dues formes ben diferents. Mentre la ciència es desenvolupa seguint el mètode científic, basat en la experiència i l'anàlisi, les diferents religions es basen en les seves pròpies mitologies per explicar els misteris de la humanitat.
Les tesis de Galileo es consideraren falses
durant molt de temps fins que la realitat
va colpejar amb força

Hi ha algunes qüestions que s'han deixat en mans de la ciència únicament, i una d'aquestes és la filologia. Tothom comparteix, malgrat el mite de la torre de Babel, que totes les llengües que es parlen al món són evolucions d'altres comunes, i per tant cadascuna te un orígen malgrat que compartit. Malgrat tot al País Valencià hi ha qui ha volgut ser més "papista que el papa" i des de fa uns quants anys es du a terme "religionització" de la llengua valenciana. Així, mentre les tesis científiques han demostrat per activa i per passiva que el català i el valencià tenen una arrel comú, derivada de la vulgarització del llatí, i que va arribar a terres valencianes amb la reconquesta i la repoblació del territori valencià per part de súbdits catalans provinents de Lleida (Si hi ha alguna errada, ho sent, no sóc filòleg); les tesis oficials provinents del govern valencià alimenten el mite de que totes dues llengües són diferents, sense aportar cap prova, ni tan se vol cap teoria minimament raonable de que és així; i es basen únicament en la fe dels que ho sostenen; és a dir, a l'igual que la verge María es va quedar embarassada sent això, verge, la llengua valenciana va sortir del no-res, un bon dia un humà va començar a parlar de forma estranya i el va anomenar "valencià". De moment ni tan se vol s'han posat d'acord en la nacionalitat d'aquest humà, en ocasions es mossàrab i en altres íber, sols hi ha una cosa clara, no era català.

I per acabar amb el procediment utilitzen els mateixos mètodes que s'utilitzaven durant els darrers anys de l'edat mitjana a la Europa cristiana: prohibir, vetar i/o tancar tots aquells que s'aparten d'aquesta religió, i procurar que no continuen contaminant amb ciència les ments pures de les persones. En el passat ha quedat clar el fracàs d'aquestes polítiques, perquè hi ha una cosa que no es pot prohibir: que les persones pensen el que volen. Poden tancar mitjans de comunicació, manipular, coaccionar ents acadèmics, però mai podran prohibir una realitat: que valencians i catalans som germans i parlem el mateix.

divendres, de gener 24, 2014

Qué sent quan estic damunt el sillí

  Feia temps que no escrivia res personal, en part perquè l'actualitat a voltes mana i en part perquè és millor prendre's algunes coses amb humor. Però el cas és que quan no porte música a la orella el meu cap fa voltes, i ahir en tornar del gimnàs em vaig adonar que malgrat estar molt cansat, en realitat em sentia fantàstic. I això em va portar a recordar el títol que Murakami va fer famós no fa gaire, i d'aquí a caure en que en realitat mai us havia parlat d'una de les meves grans passions, la bicicleta.

Tothom recorda la seva primera bicicleta. La meva era una Orbea de ferro amb rodetes, color blau fosc, amb els anells olímpics retolats en un lateral, regal de nadal dels meus oncles. També recorde la meva primera carrera: des del menjador de ma casa fins al bany, al final del corredor. Gairebé tres pedalades des de la sortida fins la meta (En realitat no era carrera malgrat que el meu germà també en tenia una bicicleta; és que pel corredor sols cabía un). Des d'aquell moment recorde tenir lligada a la meva vida una bicicleta. No hi ha hagut un sól moment des d'aleshores en que no haja tingut una, dos o fins i tot tres. Les he tingudes de tot tipus, de passeig, de “cross”, de BMX, de muntanya, de carretera, plegable... I en totes elles he tingut quelcom especial. El meu primer trofeu el vaig guanyar amb la Orbea, mon pare va pensar que ja era hora de treure'm les rodetes i ens va portar a tota la família a practicar en una de les avingudes preses pels vianants al tràfic rodat, molts anys enrere, del Saler. Em vaig caure cent i un voltes, a la cent dos vaig pegar una potada a la bicicleta i la vaig maleïr (sols durant uns segons, després la vaig arreplegar en disgust). Després de dinar hi havia flam de vainilla, i mon pare ens va dir que ens ho teniem que guanyar, i qui anés al final del carrer i tornés (estava tancat al tràfic) menjaria postres. Doncs be, en la vida he pedalat millor. I així en podria contar unes quantes.

També col·leccionava “cromos”, però mentre tots els meus companys de “cole” arreplegaven estampes de futbolistes de primera divisió jo ho feia d'asos del ciclisme: Lucho Herrera, Pedro Delgado, Greg Lemond, Laurent Fignon, Marino Lejarreta... I podria haver afegit al meu oncle, l'únic que coneixia que tenia una autèntica bicicleta de carreres. Entre tant anava eixamplant fronteres, del carrer a creuar de part a part el càmping del Saler; de aquí fins la platja, després fins als apartaments, després al llac artificial, del llac al club de golf... I quan t'adones ja estàs enganxat, gaudeixes cada cop fent més quilómetres i més depressa, intentant abastar noves fites... I mai tens suficient. Puc comprendre aquells als que els avorreix el ciclisme, o els que veuen una ximpleria arribar a un lloc per estar-hi cinc minuts i tornar, tan depressa com has arribat. Jo em quede amb la sensació que et queda quan tornes a casa, esgotat, després d'haver derrotat una muntanya, d'haver fet una pila de quilómetres... amb la sensació de triomf que et queda quan abastes una nova fita, i del renovat que et sents per dintre quan veus que ho has donat tot damunt el sillí, que ha sigut dur, però un cop més ho has aconseguit, has lluitat contra els teus límits i has eixit victoriós, perquè damunt una bicicleta no competeixes contra altres, sinò amb tu mateix.


En fi, que si teniu ganes de lliurar energia, de desfogar-vos, o de sentir la eufòria de que per vosaltres sou els millors, agafeu la vostra bicicleta i intenteu anar el més lluny que pugau (però compte que s'ha de tornar a casa...); i si no, sortiu a fer un volt i gaudiu del paisatge, que també és genial.

dimecres, de gener 15, 2014

La infanta está triste, ¿que tendrá la infantita?

- Cristina, que me llaman por la linea 1, quieren saber de donde sacó la pasta para reformar su casa y eso
- Diles que miren mejor las facturas que les di el otro dia
- Que dicen que las han visto, pero aún así quieren preguntar.
- Pues no me apetece ir, diles que no se nada, que le pregunten a Iñaki, ya que está por allá.
- Que no les vale, que te ordenan ir
- Vale, iré, pero porque yo quiero, ¿eh? No porque me lo hayan mandado

Para los no enteradillos esto es un resumen del tema "imputación de la infanta", medio año resumido en unas frases, ¿a que mola? Pues bueno, voluntariamente o no la Infanta tiene que acudir el juzgado; y como el Ministro de Justicia se preocupa por todos los españoles (incluidos aquellos que no necesitan que les protejan, que acierte o no es otra cosa) pues está preocupado por si la infanta tiene que ir andando a los juzgados (por lo visto no le da para un coche). Y yo no quiero ser menos, así que voy a darle algunas alternativas de transporte para que si en ministro, por casualidad, ve ésta página, tenga donde elegir.

-Velero: ventajas, la infanta es una experta en navegación, y sin duda le pega a su estatus; inconvenientes, el mar no llega a la puerta del juzgado.

-Helicóptero privado: ventajas, si quieres impacto mediático, lo tienes sin duda. Inconvenientes, es poco austero, que es lo que se lleva ahora. Y además debes evitar que Espe Aguirre suba, que es gafe y igual acaba cayendo (aunque sin víctimas)

-Limousina: ventajas, exhala glamour por los cuatro costados; inconvenientes, las limousinas en españa son de lo más hortera.

-Utilitario (barato pero mono, como un Fiat 500 o así) ventajas, da una imagen austera, pero glamurosa; inconvenientes, esos coches sólo quedan bien si los conduces tu solo, y la infanta lleva tanto tiempo con chofer (y demás servicio)

-Harley Davidson: ventajas, fácil de conseguir, sólo tiene que pedirla a su padre; inconvenientes: la infsnta sacándose el casco a lo "busco a Jacks" no debe ser bonito de ver. Y llevar el casco a cuestas estorba.

- Vespa: ventajas, consume poco y pasa desapercibida; inconvenientes, sólo queda glamurosa si llevas al maromo delante, rollo "Vacaciones en Roma", y Iñaki no está por la labor de acercarse a un juzgado

- Segway: ventajas, ecológico y moderno; inconvenientes, al precio que se va a poner la luz pronto será un producto de lujo, y no es esa la imagen que se quiere dar.
Esta podría ser la imagen de la infanta entrando en los juzgados

- Bicicleta: ventajas, ecológico y austero, ideal para la "infanta moderna"; inconvenientes, tendría que salir desde cerca, y sin cuestas arriba, que ir a declarar sudado no mola.

-Las muletas de Juan Carlos: ventajas, son ideales para dar "penica", y como seguro que van solas no cansa; inconvenientes, no creo que su padre de las deje.

En fin, aquí teneis unas cuantas alternativas. Y si quereis ponerle las cosas fáciles al nuevo ministro favorito de españa, que anda muy ocupado protegiendo vidas ajenas, podéis votar vuestra favorita. Yo, particularmente, no pienso perderme su entrada, a ver cual ha elegido.

dissabte, de gener 04, 2014

La cena del ministro

Cierto silencio sobrevoló el restaurante cuando le vieron entrar por la puerta y acomodarse en una de las mesas reservadas para los que les gusta comer solos. El camarero, que también le reconoció al instante, se apresuró a acercarse a su mesa y darle la bienvenida.

- Señor Ministro, ¡cuanto honor! quiero que sepa que soy cristiano y apruebo al cien por cien sus políticas
- Gracias, gracias... No es nada, solamente intento hacer mi trabajo lo mejor que sé. ¿Qué tienen para comer?
- Oh, por supuesto... ahora mismo voy a la cocina y le traigo la carta.

El camarero se apresuró a marcharse, y poco tiempo después y estaba de vuelta con la carta del restaurante en la mano.
- Tenga, señor Ministro... pero no se si le va a satisfacer.
- ¿Porqué dice eso?
- Verá... de entrante tenemos ensalada de brotes tiernos con queso feta y frutos secos.
- ¿Y bien?
- Bueno, siendo como es un firme defensor de la vida, los brotes tiernos ya sabe que son plantas recién nacidas. Y el queso... leche materna fermentada con miles de bacterias reproduciéndose. Y bueno, las nueces son embriones... así que no creo que se sienta muy bien comiendo eso. Quizá sí pueda probar el vinagre...
- ¿Y de primero?
- Huevos rellenos con atún y mayonesa.
- ¿Y qué tiene de malo?
- ¡Señor! Los huevos son embriones de ave, eso excluye también la mayonesa. Como mucho podría probar el atún, si me aseguro de que no proviene de ningún ejemplar jóven.
- Está bien, pasemos al segundo.
- Quizá ése sí pueda, a ver... pues no, lo siento. Chuletas de cordero lechal. O sea, bebés oveja. mmmmm... Debe sentirse algo decepcionado, le entenderé si quiere marcharse a comer a otra parte, pero si no le puedo hacer un bocadillo con el atún y el vinagre. Eso sí, de pan sin levadura, que también es un ser vivo.