dissabte, de juny 26, 2010

SI NO ES VEU ÉS PERQUÈ NO ES VOL VEURE

Fa pocs dies ha sortit l’informe Raxen 2010, elaborat per “Movimiento contra la Intolerancia”, en el qual el País Valencià ha guanyat altra medalla i per golejada: som líders en actes violents racistes i feixistes, cosa què alguns ja temíem en veure els atacs contra la universitat, contra la llibreria 3 i 4, contra seus de partits polítics, i més encara, manifestacions racistes amagades sota innocents convocatòries on es canta “moros no, España no es un zoo” amb la veu molt alta i les venes dibuixant-se al coll, o conferències amb il•lustres personatges del KKK què són permeses envers la llibertat d‘expressió, amb una consideració de la que no pogueren gaudir la Unió de Periodistes Valencians, per exemple. El que sí em resulta estrany és la naturalitat amb la qual s’ha pres l’assumpte, si be és cert què els mitjans de comunicació (probablement excepte Canal 9, però ja era massa demanar) s’han fet ressò de la notícia molts d’ells ho han despatxat amb un petit espai tant a la premsa escrita com l’audiovisual. Tampoc és que els polítics s’hagen pronunciat gaire. La única paraula que he sentit és precisament per obviar l’assumpte i assegurar què el País Valencià te els mecanismes adients per lluitar contra aquest problema, la qual cosa tenint en compte els resultats significa què A) existeixen els mecanismes però estan infrautilitzats o B) aquestos mecanismes no existeixen. Pitjor encara és la indiferència amb la qual s’ho han pres els principals afectats per la notícia, com són els ciutadans. No es senten comentaris pel carrer, ni a les cafeteries, no hi ha hagut cartes a la premsa, ni s’han demanat explicacions als polítics, i m’estic referint tant a l’exercici col•lectiu com individual de la ciutadania.
Tot plegat em porta a pensar què potser estem massa acostumats a un tipus de violència. Les comparances són odioses i no vull justificar un odi per un altre, però cada cop què s’incendia un caixer automàtic a Euskadi les declaracions de polítics, de organitzacions cíviques i dels ciutadans de peu diuen la seva a voltes durant dies; en canvi quan s’incendia la porta de la sèu d’un partit polític a València es despatxa amb un titular a la secció de successos de la premsa escrita i com a molt a la part autonòmica del telediari de “La Uno”. Potser el què ha arrelat és la tàctica de l’estruç: soterrem el cap, si no ho veiem és que no existeix; quan en realitat el que no veiem no ho volem reconèixer què existeix. No deurien caldre informes com el Raxen per recordar-nos què hi ha associacions, partits polítics, penyes de futbol, grups encoberts, etc. Què prenen com a raó d’existir l’odi a aquells que no són o pensen com ells; d’altra banda existeixen mecanismes de l’estat de dret que s’han demostrat eficaços front altres tipus d’odi. Treiem el cap del terra, usem la Llei de Partits per alguna cosa més que il•legalitzar els partits afins a Batasuna. Treiem dels estadis de futbol als grups ultres què es diverteixen imitant els micos quan un jugador de raça negra agafa la pilota (ironies de la vida, sempre juga a l’equip rival), què no es permeten més actes i conferències de gent què es declara racista o xenòfoba, evitem manifestacions vergonyoses per Russafa davant els ulls dels immigrants, que curiosament són els que més dignament es comporten davant aquestes provocacions, utilitzem els antidisturbis per alguna cosa més que colpejar manifestants en defensa del cabanyal.

dissabte, de juny 19, 2010

Primer partido: Franxapa Vs "El Tribunal"

Después de semanas de entrenamiento y preparación hoy es la gran cita; Fran Xapa, que aspira por tercera vez al cetro, se enfrenta a todo un equipo con nombres tan variados que, para no ponerlos todos, simplemente le llamaremos... (CHAN, CHAN CHANNNN) "El Tribunal". El gran duelo, el primero de la serie, se decide a las 10 de la mañana en el instituto Juan de Garay. Los participantes se situan en sus puestos, se hace el siléncio, y se produce el sorteo. Nuestro aspirante se queda ahi, detrás del pupitre, concentrado. Ya se ha tomado las dos "rulas" (legales, eh?) para los nervios y espera impaciente el resultado. Los números empiezan a salir en la pizarra, un pequeño signo de preocupación se dibuja en la frente de nuestro aspirante: "ha salido el 18, como el año pasado". En la cabeza empiezan a aparecer el régimen general de la seguridad social, las bases de cotización... por suerte ahora lo lleva mejor que el año pasado. De repente sale el 31, "la representación de los trabajadores...". Pero el de la Seguridad social iba después de ese, o sea que... una bombilla aparece encima de la cabeza de Fran Xapa, o l haria si fuera un dibujo animado. Se pasa la lengua por los labios, con menos gracia que el tipo de Martini, i decide su alineación inicial: el bolígrafo Cross que alguien se dejó un dia en la EOI i que pertenece al equipo desde el primer campeonato. La cola gira, la mina sale... se da la salida y allá va! "El mundo laboral y las profesiones han cambiado..." los minutos de tanteo pasan rápido, el equipo empiea a mostrar un juego fluido, más apropiado al de las grandes citas y el que le hizo conseguir el subcampeonato en Barcelona. De repente el primer contratiempo, el equipo pierde fuerza, se diluye. "Cross" pide cambio. Entra a jugar "Casa de la Cultura de Burjassot" que enseguida vuelve a organizar el juego. Las páginas pasan, la primera, la segunda... el primer tiempo finaliza bien de ritmo, a este paso se cumplirán lospronósticos. Los cinco primeros folios se terminaron, hay que tirar de reserva. Llegan los minutos finales, hay un pequeño desfase, el equipo acelera. A veces parace que "Casa de la Cultura" desfallece también pero resiste el embate. A los cinco minutos finales se llega con el séptimo folio recién empezado, las últimas palabras salen del bolígrafo... y termina el primer asalto! sin dda, un buen primer papel para el veterano aspirante. Queda ver qué opinan los jueces, pero hoy se puede marchar a casa con la tarea bien hecha.