- Tant de temps sense saber de tu... i estas tal i com et recordava!
- Ha passat molt de temps, si... tu en canvi estas molt canviat. Què se'n ha fet d'aquell nen que s'asseia sól al fons del pati i menjava bollycaos? - va respondre en una rialleta
- Aquell nen s'ha fet gran i ha aprés que les coses no sempre van a tu, que sovint has d'anar per elles. I, de passada, s'ha tret aquelles ulleres horribles i s'ha tallat els cabells. No et rigues! semblava una nena! La meua dona encara riu quan veu les fotos.
- Aleshores et casares?
- Si, i tinc un fill. Andreu. És un bitxo que no para quiet! però ens fa riure molt. I tu? que és de la teva vida?
- No hi ha massa que contar. Vaig deixar els estudis després de la secundària, i vaig sobreviure treballant aquí i allà. I així estic... però no em puc queixar. Almenys la crisi no m'ha afectat massa; i en quan a allò altre... encara estic buscant l'home ideal. Però cada cop més pense que no existeix. Pel que sembla no hi ha massa prínceps blaus als que els agraden les dones baixetes, pigades i amb cabells rebels.
- Segur que més dels que penses! Potser és que són tímids, i els has d'anar a buscar al fons del pati.
- Potser... - va fer altra rialleta - però ja estic gran per anar a racons humits! em disculpes un moment? Torne de seguida.
Un dels cambrers li va indicar on era el bany de senyores; va retocar-se els llavis i també va treure el llapis per arreglar-se una mica una pestanya que estava començant a molestar-la. De cop va notar una presència al seu costat, una que ja coneixia massa be, que i que en aquell moment també s'arreglava els llavis en un color roig molt cridaner per totes les dones, excepte per ella.
- Sembla bon noi. Però em pregunte si paga la pena el preu... Patir tant perquè ni tan se vols ho sàpiga!
- Importa això ara?
- No ho se, supose que no... En fi, ja saps que les bones obres no són cosa meva precísament però com en el fons hi hauria una mica d'egoisme... si et vols replantejar el pacte, encara ets a temps.
La porta del bany es va obrir, durant dos segons va poder veure la taula on era asseguda.
- No... no em penedesc de res.
La presència va desaparèixer quasi com havia arribat; ella va guardar de nou el maquillatge dins la borsa, va posar el seu millor somriure, i va tornar a la taula.
- Per on estàvem?
FI
