dimarts, de febrer 05, 2013

Les roses seques



En silènci, com sempre, s'acomodà al seu banc preferit. Feia dies que el vent s'havia detingut i un tímid sol escalfava la seva calva. Deixà el bastó a un costat, es repantigà i esbotzà un tímid somriure. Allà el va trobar la vella Montserrat quan va sortir a escombrar la porta de sa casa: mirant la floristeria d'enfront.

-         -  Que, senyor Tomás, prenint el sol?
-          - Ja veu… avui les flors estan precioses
            - Si, sembla que enguany la primavera arribarà abans...
       - Em recorda al primer cop que la vaig veure, amb eixos cistells de flors a la entrada. Em vaig quedar com quinze minuts astorat, aleshores va sortir una noia, era més bonica que la més bonica de les flors que venía, va riure al veure la meva cara de babau i em va regalar una rosa, roja i olorosa…
-          - Sí, senyor Tomás, es va casar amb ella, oi?
-          - Era tan bonica… no anava a permetre que es marxités.
-       - Va fer molt be, senyor Tomás. He de tornar a dintre, a fer el dinar. Gaudeixi del bon dia que fa!

Mirà un parell de cops més l'aparador, prengué el bastó i marxà cap a sa casa, uns carrers més enllà. Tal com era el seu costum deixà el bastó al paraigüer i dedicà un ample somriure i una caricia suau amb el dit índex a la rosa seca i una mica decolorida que descansava damunt un drap de seda a la cómoda de la entrada.

1 comentari:

Irina Yellow ha dit...

Que bonica història.. ;)