Recordava
aquell vespre amb tota claredat, ella estava pentinant la seva “Mariquita
Pérez”sota la mirada de sos pares, que dia rere dia gaudien de veure la seva
nena jugar; sempre havia sigut una xiqueta molt graciosa, o això li deia sempre
sa tia Rosi. Aquell vespre la mare la va cridar, ella es va girar, sense deixar
anar la nina que tenia a les mans, i va seure allà on sa mare indicava amb
gestos. Va escoltar atentament, aquell vespre va ser el primer en què va
preguntar “i aleshores qui és ma mare?”, i el primer cop que es va quedar sense
resposta, o almenys sense una resposta clara.
A partir d'aquell moment
aprofitava cada moment per preguntar coses de sa mare, però amb pocs fruits.
Quan va acabar la EGB sols sabia que vivia molt lluny i que la estimava, però
no havia pogut mantenir-la i l'havia donat per tal de donar-li una vida millor.
Es considerava afortunada per tenir dues mares en lloc d'una, com la resta de
companys del "cole", i somniava que algun dia vindria a buscar-la i jugarien
juntes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada