Qué sent quan estic damunt el sillí

  Feia temps que no escrivia res personal, en part perquè l'actualitat a voltes mana i en part perquè és millor prendre's algunes coses amb humor. Però el cas és que quan no porte música a la orella el meu cap fa voltes, i ahir en tornar del gimnàs em vaig adonar que malgrat estar molt cansat, en realitat em sentia fantàstic. I això em va portar a recordar el títol que Murakami va fer famós no fa gaire, i d'aquí a caure en que en realitat mai us havia parlat d'una de les meves grans passions, la bicicleta.

Tothom recorda la seva primera bicicleta. La meva era una Orbea de ferro amb rodetes, color blau fosc, amb els anells olímpics retolats en un lateral, regal de nadal dels meus oncles. També recorde la meva primera carrera: des del menjador de ma casa fins al bany, al final del corredor. Gairebé tres pedalades des de la sortida fins la meta (En realitat no era carrera malgrat que el meu germà també en tenia una bicicleta; és que pel corredor sols cabía un). Des d'aquell moment recorde tenir lligada a la meva vida una bicicleta. No hi ha hagut un sól moment des d'aleshores en que no haja tingut una, dos o fins i tot tres. Les he tingudes de tot tipus, de passeig, de “cross”, de BMX, de muntanya, de carretera, plegable... I en totes elles he tingut quelcom especial. El meu primer trofeu el vaig guanyar amb la Orbea, mon pare va pensar que ja era hora de treure'm les rodetes i ens va portar a tota la família a practicar en una de les avingudes preses pels vianants al tràfic rodat, molts anys enrere, del Saler. Em vaig caure cent i un voltes, a la cent dos vaig pegar una potada a la bicicleta i la vaig maleïr (sols durant uns segons, després la vaig arreplegar en disgust). Després de dinar hi havia flam de vainilla, i mon pare ens va dir que ens ho teniem que guanyar, i qui anés al final del carrer i tornés (estava tancat al tràfic) menjaria postres. Doncs be, en la vida he pedalat millor. I així en podria contar unes quantes.

També col·leccionava “cromos”, però mentre tots els meus companys de “cole” arreplegaven estampes de futbolistes de primera divisió jo ho feia d'asos del ciclisme: Lucho Herrera, Pedro Delgado, Greg Lemond, Laurent Fignon, Marino Lejarreta... I podria haver afegit al meu oncle, l'únic que coneixia que tenia una autèntica bicicleta de carreres. Entre tant anava eixamplant fronteres, del carrer a creuar de part a part el càmping del Saler; de aquí fins la platja, després fins als apartaments, després al llac artificial, del llac al club de golf... I quan t'adones ja estàs enganxat, gaudeixes cada cop fent més quilómetres i més depressa, intentant abastar noves fites... I mai tens suficient. Puc comprendre aquells als que els avorreix el ciclisme, o els que veuen una ximpleria arribar a un lloc per estar-hi cinc minuts i tornar, tan depressa com has arribat. Jo em quede amb la sensació que et queda quan tornes a casa, esgotat, després d'haver derrotat una muntanya, d'haver fet una pila de quilómetres... amb la sensació de triomf que et queda quan abastes una nova fita, i del renovat que et sents per dintre quan veus que ho has donat tot damunt el sillí, que ha sigut dur, però un cop més ho has aconseguit, has lluitat contra els teus límits i has eixit victoriós, perquè damunt una bicicleta no competeixes contra altres, sinò amb tu mateix.

En fi, que si teniu ganes de lliurar energia, de desfogar-vos, o de sentir la eufòria de que per vosaltres sou els millors, agafeu la vostra bicicleta i intenteu anar el més lluny que pugau (però compte que s'ha de tornar a casa...); i si no, sortiu a fer un volt i gaudiu del paisatge, que també és genial.