dilluns, de març 30, 2015

CARTA A UN AMOR MUTANT

            Estimat amor mutant, fa tan poc que decidirem alterar el mon que coneixíem de dalt a baix, i tanmateix sembla que res haja canviat. I en el fons, d’això es tracta. No ha sigut un canvi traumàtic, dels de avui fa bon temps i demà plou. En realitat ha sigut un canvi lent, constant, sota la batuta del temps, que en forma de metrònom implacable ha agafat aquell parell de joves enamorats i els ha envellit a cop de rellotge. Tic, quinze dies; tac, altres quinze. Tic, un més, tac, un altre.

Fins a aquell moment en què et vares mirar a l’espill, i després em feres mirar a mi, i no ens varem reconèixer. Mentre jo esperava eixir d’un malson, el que realment havia acabat és un somni, i quan algú es desperta sols pot fer dues coses: seguir al llit, tancar els ulls i esperar que el somni continue allà, o alçar-se i eixir al carrer, disposat a enfrontar-te a al que siga que el món tinga pensat per tu.


I el món ja no serà el mateix, m’acompanyaran allà on vaja aquells records que has anat guardant en la memòria com un tresor, i em recolzaran quan estiga en els moments més baixos. Tindré un bri d’esperança, no com aquell ferro roent al qual s’agafen els que ignoren que, quan la ma ja no ho puga suportar, acabes estavellat contra el terra; sinó com una brisa que evocarà la vista de les muntanyes, els sorolls de la natura, el sabor de la sal de la mar i el tacte de la teua ma. I, en definitiva, quedes tu, que potser ja no sigues el mateix, però continues sent tu; perquè quan ens preguntàvem si ens estimaríem sempre i responíem els dos que si, d’una forma o altra, dèiem la veritat.

1 comentari:

Irene Mínguez ha dit...

m´encanta!! besots bonico